Inici  
  Projecte Històric Dossiers  
  Webblog
 

Joao Lobato: L'ànima de Cuminapanema

Joao Lobato – Els criteris de contacte es van definint a través dels anys, de dècades. Nosaltres estem coordinats amb el govern brasiler que evoluciona els protocols a partir d’aquells amb que ja al 1910 Rondón pretenia fer un procés d’integració i igualació dels indis als treballadors brasilers, i que ell va començar a fer al que avui coneixem com l’estat de Rondònia.

El 1967 es va fundar la FUNAI i des d’aleshores s’actuava allí on hi havia necessitat d’implantació per raons econòmiques o socials. Els fronts de la FUNAI hi entraven per contactar els indis i retirar-los d’allí, treure’ls. És així com va néixer el Parc Nacional del Xingú on s’hi van dur alguns d’aquells pobles indígenes. La intenció era poder mostrar a l’any 2000 com eren els nostres indis antigament, preservar-los en un espai on es podés veure al segle XXI com eren els indis abans.

El 1977 va ser creat el Departament d’Indis Isolats ja amb una nova visió del que representaven els indis al Brasil, que és una riquesa cultural immensa; que no havien de ser enretirats dels llocs on eren de feia segles, sinó respectats ells i els seus indrets i que si es plantejaven necessitats d’intervenció es fes per altres vies. La proposta amb que tot això s’entén millor és que a partir d’una reunió l’any 2000 a Brasilia resolen que els Posto de Contacto d’Indios Isolados que depenen de la CGII (Coordinació General d’Indios Isolados, a Brasilia) tenen com a nom ja un to despectiu i es resolen crear els Fronts de Protecció Etnoambiental que demostra una relació de respecte a l’indi i al medi en que viu. També es veu clar que per a fer les demarcacions territorials no és imprescindible el contacte amb els indis. Aquesta relació només es donarà si la tribu corre algun risc, d’invasió o malaltia o perill i fa que calgui la presència de l’estat brasiler per a salvaguardar la població i la seva cultura. Avui som capaços de marcar una àrea amb sobrevols, i llavors sol·licitem la intervenció i posterior demarcació oficial. Ja no es contacta cap grup en funció de les necessitats d’expansió de la societat brasilera.

M.R. - En la línia de no intervenció directa sobre el grup s’ha parlat de tècniques d’encerclament i interposició entre possibles grups en conflicte però sense arribar a intervenir. Això es fa?

J.L. – La relació des d’ara és intentar esbrinar què podria portar problemes als indis, i això es fa, si cal, fins i tot amb un treball policial. A la majoria de les àrees ja hi ha grups que estan fent això, per exemple a Rondònia. És dificil perquè s’estan donant molts cassos de persones i grups, propietaris d’ hisendes, grans industrials agropecuaris, grans empreses nacionals o multinacionals que es situen en posicions contraries als drets dels indis i a les tasques oficials de prevenció.

M.R. - I hi pot arribar a intervenir l’exèrcit? Hi ha un Grupo d’ Operaçoes na Selva, que son escamots especials de l’exèrcit de terra.

J.L. – No, la Policia Federal. A una àrea indígena només hi pot entrar la Policia Federal.

M.R. – En tot cas hem llegit que els protocols de contacte inclouen que la tribu sigui atacada per una altra tribu, o per un grup econòmic que hi vulgui extreure recursos, o per malaltia de la població o per perill d’extinció per demografia feble... Vostè com esdevé un sertanista?, un indigenista que treballa aquí aïllat del món només connectat per ràdio, a primera línia d’un front on, no només Amazònia, ni només el Brasil, sinó tot el món s’hi juga tant, atès que es tracta de la darrera gran defensa ecològica del planeta...

J.L. – Jo vinc d’origen rural i tinc aquesta preferència pel rural. De jove em vaig interessar pels treballs en comunitats socials i a amb les primeres relacions amb el món urbà em vaig interessar pels moviments a les faveles. Allò em donaria un coneixement pràctic i ràpid dels treballs socials, perquè entrar a la ciutat i tenir coneixement de les necessitats de les qüestions socials  va ser tot un, i vaig decidir abandonar els estudis a la universitat i entrar a la via pràctica i després tornar-me’n a la teoria. Em vaig afegir a un grup de voluntaris que treballava amb indis de l’Amazònia entre el 1981 i 1984. El 1987-88 vaig entrar en contacte amb tribus aïllades i des de 1992 vaig entrar a la FUNAI, amb gent amb una visió diferenciada de la visió clàssica, potser més assemblada a la d’una ONG, que volia dir amb una altra sensibilitat, tractant l’indi amb més respecte. Des d’aleshores en el tracte hi havia més proximitat amb l’indi: ens comportàvem com ells, no dúiem menjar, ni dúiem sal, participàvem en tot amb ells dins l’àrea, si ells menjaven nosaltres menjàvem si ells no menjaven nosaltres no menjàvem. A l’època ho vivíem com una mena de reencarnació: nosaltres esdeveníem més indis.

Per això en entrar a la FUNAI vaig tenir un cert shock, perquè la relació amb l’indi era molt diferent. I també els indis que havien estat en contacte amb la FUNAI eren indis molt integrats i sovint corromputs: algun es venia la fusta, d’altres ajudaven els garimpeiros, i n’hi havia que tenien accés a enriquiments il·lícits, com els bandits, i hi feien tractes. I tot això plantejava una visió perillosa d’ells vers nosaltres car començaven a veure que la societat brasilera els estava enviant el pitjor de si mateixa. Els pitjors elements, el rebuig social, en realitat eren els paries de la nostra societat i acabaven pensant: enlloc d’enviar-nos persones capaces sempre ens han enviat les seves desferres. És el mateix que s’havia fet des de les èpoques de la colonització i els descobridors. Els homes que anaven amb Cabral o Colom eren el pitjor de la societat d’aquell temps, els paries!. Persones que no tenien accés a l’educació ni al treball que entraven i eren llençats com puntes de fletxa contra la societat indígena, sobretot seringueiros, garimepeiros, cangaceiros, sense cap sensibilitat, amb una visió capitalista agressiva i sense escrúpols que entraven en contacte amb aquests pobles sensibles i desprotegits...

Així va ser com vaig trobar-ho a Rondònia i em va xocar. M’hi vaig estar del 92 al 95 però l’estructura i el concepte no encaixaven amb la meva visió de treball, de respecte, i me’n vaig anar de Rondònia, però no de la FUNAI.

Sóc indigenista de formació i el 1996 va morir el cap del Posto de Contacto de Cuminapanema i vaig ser cridat pel coordinador Sydney Possuelo per assumir-ne la direcció. I en arribar aquí vaig trobar-hi, no pas la relació de Rondònia que era més reaccionària, però també unes relacions paternalistes que es podrien resumir dient que consistien a “cuidar” els zo’è.  Una cultura d’ interaccions inapropiada que hauria de ser molt més una relació de respecte a la pròpia integritat. I vaig percebre una gran amabilitat entre ells i hi vaig veure una possibilitat de recuperació, de reestructuració amb la meva visió que era una mica més ambientalista i una mica més alternativa d’aquella que la FUNAI duia a terme. Havia arribat un punt que els zo’è, almenys alguns zo’è ja duien roba i tenien l’alimentació assegurada i fornida cada dia per la FUNAI! ... el camí cap a la desintegració estava marcat i era clar.

I és a poc a poc que es va percebre, i jo també, la possibilitat de reestructurar tot això, i que, gradualment, es podia tornar a una política alternativa. Un rescat.

Van cremar la roba, van cremar els vestits, avui els zo’è són altament autònoms pel que fa a l’alimentació com ho han estat fa centenars d’anys sense dependre per res de nosaltres ... ells que són una societat de caçadors qualitat al voltant de la qual gira tot el seu model cultural. I avui als zo’è l’únic que se’ls passa són alguns estris de conreu elements agrícoles que han millorat notablement el rendiment de la seva feina i que ha repercutit positivament en les seves condicions de vida, cosa òbvia quan veiem que quan jo vaig arribar aquí i havia cent cinquanta-set individus i ara n’hi ha dos-cents trenta-nou. El creixement durant aquest període no és només poblacional, hi ha una manutenció òptima certament, però també hi ha una relació cultural cada dia més estructurada. Tenim un 70% de població menor de 20 anys. L’ensenyament com a mètode per a anar transmetent-los els antecedents històrics és fonamental. Un contacte sobtat amb la població de fora del territori desestabilitzaria tota la societat zo’è perquè aquests joves encara no estan prou assentats en les seves pròpies tradicions.
Jo vaig fer una proposta coherent de treball que va ser difícil que s’acceptés, en relació al manteniment del medi ambient. Tots els Fronts de Protecció Etnoambiental de la FUNAI, feliçment, treballen de manera distinta i no hi ha directrius de com treballa cada lloc –també perquè les persones que les regeixen són diferents- i cada cas és diferent i les circumstancies també: cada zona és autònoma com no sigui, es clar,  en temes com arriscar vides o generar conflictes.

En el meu cas, en varem parlar i varem proposar-nos la creació d’un espai agradable, no només per als indis sinó també per nosaltres els que hi treballem, una forma atractiva de vida i sense estres. Perquè va ser molt i molt difícil de formar un equip competent, i que estigui disposat a romandre llargues temporades d’aïllament a la selva amazònica. Si la gent que hi ve a treballar no ho fa de gust, d’ençà que arriba només pensa en quan se n’anirà i això no el permet arrelar-se i crear el seu espai ... és molt millor que els zo’è i nosaltres hi puguem ser sense estres.

M.R. – Com evoluciona la situació al TI Zo’è de Cuminapanema?

J.L. – Avui els zo’è són un poble sense grans riscos i més o menys ben estructurat. Però a fora hi ha una gran pressió, una pretensió d’invasió per part de grans agropecuaristes, explotadors, empresaris molt forts...

Quan al principi de dedicar-m’hi, treballava a l’estat de Rondònia em vaig adonar d’un procés molt perniciós, d’ençà que s’havien creat vies importants d’accés i es generaven territoris agropecuaris que tallaven terrenys i pobles i vaig poder sentir la fragilitat d’aquelles contrades, amb una població que hi arribava desinformada, afamada de propietats i d’enriquiment, la majoria del sud de Brasil, incauts als qui havien promès fàcil accés a propietats, (i latifundis!). Aquesta àrea és a menys de tres-cents quilòmetres de Santarém. S’està apunt de completar la carretera BR 163, de Cuiabá al Mato Grosso, a Santarém per a exportar la soja. Hi ha un gran procés amb molt de suport polític per a acabar d’asfaltar ràpidament els trams que queden. I ja s’està percebent un avenç molt intens de desenberdissat de la selva, de “desmatamento” i si se sobrevola es veu la implantació de grans finques de conreu de la soja. Això ens preocupa molt.

Només podrem impedir que els invasors entrin al territori amb l’estreta col·laboració de l’estat brasiler, i si cal amb la col·laboració de la Policia Federal. Amb això intentarem evitar que els invasors entrin. Però no podrem impedir que els indis surtin. Ells discerneixen i diuen: la nostra terra és aquesta? aquella és dels altres? què vol dir això? això els du cabòries, i hi ha sempre la curiositat pel què hi ha més enllà. ¿Perquè venen persones de fora i nosaltres no podem sortir d’aquí?.

Es comencen a demanar perquè hi anem, de vegades és gent d’Europa, de vegades de Brasil (ells no ho saben situar mentalment però tanmateix son forasters que arriben de lluny). Són un poble molt tranquil i saben esperar ... sempre esperen una nova possibilitat, quelcom que els pugui ajudar a restaurar les seves creences i possibilitats. Això els fa percebre la necessitat que nosaltres mirem de fer un procés que pugui implicar una modificació de la superfície de l’àrea per a ells i els seus descendents: ells hi tenen els seus cementiris, la seva vida espiritual i psicològica, tot ho tenen aquí i només ho tenen aquí, no com nosaltres que tenim accés a diversos llocs del planeta a tot el que necessitem.

Per tant nosaltres estem defensant i ja està a punt de concretar-se, una àrea de protecció, d’amortiment, de vint quilòmetres a tot el voltant del territori. I aquesta àrea seria infranquejable per tothom, tant per als indis com per als forasters que pretenen expandir-s’hi. A les àrees protegides com es veu al Parc Nacional del Xingú passa que els agropecuaristes imposen una marca al seu límit, de forma que ells desforesten la seva zona just fins allí encara que no hi pensin conrear de moment, potser per molts anys. Els animals que n’han hagut de marxar ja no hi tornaran perquè no hi ha selva i els del territori indígena ja no hi anirà per la mateixa raó i per tant el territori indígena queda encerclat en un clúster. I la fauna es queda al territori sense sortir, el que ocasiona una superpoblació passatgera, que durarà potser cinc o sis anys que els indis seguiran caçant fins esgotar-se, dins la seva àrea protegida però sense possibilitat de regeneració. Això passa per exemple amb el tucà que es caça pel juny i després es deixa regenerar fins que torna a florir l’açaï del que menja. Si no n’hi floreix perquè l’han tallat, el tucà no hi torna. 

Si la caça desapareix, la tribu que no oblidem que és de caçadors, ja està tocada. Per això amb un entorn protegit s’obriria una nova possibilitat per als indis i per als animals que son la seva font de vida.

Per això és tant clar que resguardar els zo’è és resguardar la selva, la terra zo’è, per a la qual cosa necessitem tot el suport del govern brasiler.