Inici  
  Projecte Històric Dossiers  
  Webblog

Els indis de Cuminapanema

Sobre un estudi antropològic de Dominique Gallois

Els indis del riu Cuminapanema s’autodenominen zo’è. Es tracta d’una mot classificador encara en progrés que només es fa servir en situacions de contraposició entre un “nosaltres” els blancs (kirahí) o els enemics (apa’m, tapy’yi) les dues úniques categories ètniques actualment usades pels tupí. Així es descriu en un dels primers informes antropològics sobre la tribu de Cuminapanema  que Dominique T. Gallois, de la Universitat de Sao Paulo (USP) va publicar ja fa uns anys per a l’Institut Sòcioambiental (ISA) brasiler.

A l’informe de l’ISA, Gallois segueix dient que fora d’aquests termes, els zo’è no fan servir etnònims per a designar per exemple, grups indígenes veïns. En algunes circumstàncies diferencien els kirahí ete, els blancs veritables, és a dir els primers forasters amb els qui van tenir contactes esporàdics fa dècades (castanheiros i gateiros de la regió...) i els agents amb els que es relacionen ara, que només son kirahí o kirahí amô (altres blancs, forasters). El terme poturú, inicialment utilitzat per la FUNAI per a designar aquest grup tupí, només fa referència a la fusta amb que son confeccionats el guarniment sublavial embe’po: és el que responien els zo’è quan algú els assenyalava amb l’índex tot demanant-los-en el nom.

Els zo’è parlen una llengua de la família tupí-guaraní del tronc tupí. Tota la població és monolingue, llevat d’alguns joves que han après alguna paraula en portuguès de sentir parlar els funcionaris de la FUNAI per ràdio.

Els zo’è han entrat a la Història com un dels darrers pobles “intactes” de l’ Amazònia. El seu contacte amb missioners protestants nord-americans i amb sertanistes de la FUNAI va tenir certa repercussió als media que cap a principis dels noranta va divulgar imatges d’aquest poble tupí que vivia aillat encara llavors.

La FUNAI en tenia coneixement almenys des dels setantes quan va procedir a desallotjar dos grups que vivien en els terrenys en que s’estava contruint la Rodovia Perimetral Norte (BR 210). En aquella època ja es va plantejar un eventual contacte amb aquest poble però el projecte va ser oblidat en suspendre’s les obres de construcció de la carretera, però ja es tenien algunes informacions prou ajustades de la localització del grup.

El 1975 un equip del l’IDESP organisme del govern estatal del Pará que feia l’encartament geogràfic i recerca de minerals per a la SUDAM va trobar una clariana que podria usar-se com pista d’aterratge i en aproximar-s’hi van descobrir que es tractava d’un poblat amb tres grans cabanes.

Segons l’informe de Gallois per a l’ISA l’equip va decidir sobrevolar la zona éssent atacat per una pluja de fletxes dels indis. Abans d’interrompre’n la feina, la IDESP va localitzar mitjançant sobrevols tres poblats més i en va comunicar la “descoberta” a la FUNAI que va arribar a designar dos exploradors per a treballar a la regió.

Missioners de “Noves Tribus” un contacte “molt tens”

El 1982 missioners evangèlics de l’Església de les Noves Tribus del Brasil, filial de la nord-americana van fer el contacte amb els indis després de tenir-los localitzats amb sobrevols en quatre poblats. Segons els missioners el primer contacte va ser molt ràpid i molt tens limitant-se a lliurar-los regals. Els anys seguents de 1982 a 1985 els missioners es van limitar a sobrevolar l’àrea per a localitzar l’emplaçament exacte dels poblats. A cada vol es cuidaven de llençar regals pels indis. El 1985 van tornar a l’àrea i van iniciar la construcció d’una base fixa que va batejar com a Base Esperança, situada a fora dels llocs de trànsit dels indis i a alguns dies de caminada del poblat més pròxim. En dos anys van acabar de construir l’edificació d’algunes cases i d’una pista de vol per a petites avionetes. Durant aquest periode van fer successives incursions als poblats efectuant algunes trobades esporàdiques amb els indis que segons els missioners es veien nerviosos i malfiats.

El 5 de novembre de 1987 a la Base Esperança va esdevenir el contacte definitiu dels missioners quan un grup d’indis es va establir a un pujol proper, al que van anar arribant d’altres famílies en nombre d’unes cent persones. Segons els missioners va ser un moment de gran tensió. Comunicant-s’hi per gestos els missioners va oferir presents i van rebre en intercanvi sagetes amb la punta trencada. Els dies següents van arribar més indígenes que es van fer més cabanes al turonet de darrera la Base.

En comunicar l’episodi a la FUNAI, aquesta va prohibir-los instal·lar-se als poblats, pel que van adoptar l’estratègia d’atreure els indis cap a la base, cosa que els zo’è van fer, establint poblats i obrint camps de conreu. L’objectiu de l’actuació de Noves Tribus estava planificat en tres etapes: aprendre’n la llengua, iniciar-ne l’alfabetització i mitjançant la traducció de la Bíblia “transmetre’ls la paraula de Déu”.

Intervé la FUNAI

El 1989 la FUNAI va enviar els seus exploradors per a inspeccionar l’estat dels indis i hi van constatar una salut molt precària. Les relacions entre la FUNAI i la Missió esdevingueren conflictives i per l’octubre de 1991 la FUNAI en va assumir el control, expulsant els missioners que es van retirar de l’àrea, i implantant-hi una política assistencial pròpia.

Així és com des de només  aquesta dècada que els zo’è experimenten el contacte amb el blanc per bé que molt limitat, el que per a ells significa  la introducció de tecnologies de molt impacte que els atreu als Postos de Contacto (o d’ Asistència, o d’ Atracció, segons la visió de l’autor que ho proposa) instal·lats dins el seu territori en funció dels interessos dels blancs i la subsegüent aparició de malalties que a la vegada propicien la concentració de població a l’entorn dels Postos.  En molts aspectes la situació d’aquest poble presenta moltes similituds amb la d’altres cinquanta pobles aïllats que hi ha actualment a l’Amazònia.

Tanmateix hi ha algunes característiques singulars que han de ser ressenyades.

Tot i que tenen per pròpia iniciativa, relacions de convivència permanent amb el post fa relativament poc els zo’è ja havien experimentat contactes esporàdics amb el blanc fa mig segle. La seva localització entre els riu Cuminapanema i Erepecuru evidencia que durant dècades han mirat de mantenir-se apartats tant dels pobles indígenes veïns que consideren enemics (com els wai wai), com dels blancs. Al contrari d’experiències anteriors de contacte intermitent va ser en el recent procés de contacte dels 80 i 90 que van patir les baixes demogràfiques més fortes per la propagació de malalties desconegudes, que en tot cas només ara comença a ser controlat degudament amb campanyes de vacunació de malària i la tasca de metges voluntaris de la FUNAI que tracten les epidèmies de grip o realitzen intervencions quirúrgiques in situ, i fins i tot d’odontologia amb instal·lacions perfectament homologables. Tots aquesta fets encara no eren una realitat en el moment en que Gallois redacta l’informe de l’ISA.

Degut a les difícils condicions d’accés i la inexistència de programes estatals o federals de desenvolupament de la regió nord del Pará, l’àrea segueix força preservada, però petits garimpeiros s’hi van instal·lant sobretot a la marge dels rius.
La identificació de l’àrea (procés legal de delimitació i atribució a una comunitat indígena que efectua el govern) va començar el 1997. Els zo’è estan sortint de l’isolament. La FUNAI, com abans la MNTB, segons l’informe de Gallois, promou intervencions destinades a garantir i preservar l’aïllament d’aquesta ètnia, potser una decisió unilateral que contrastaria amb els interessos del poble zo’è de tenir accés al món exterior a un ritme de decisió pròpia. D’ençà que van optar per establir relacions i convivència permanent amb els blancs es dispara la curiositat i el desig de conèixer més objectes, visitar ciutats, conèixer altres indis...

Pobles de les Guaianes: formes de vida

Com altres pobles de la regió de les Guaianes, els zo’è representen una estructura social descentralitzada marcada per l’autonomia política i econòmica. A un mateix poblat hi pot viure més d’un grup. Cada casa abriga una família nuclear o dues que ocupen espais separats, cadascuna amb el seu foc.

Les seves activitats econòmiques es divideixen en dos: relativa sedentarització en funció de les pràctiques agrícoles i una important mobilitat resultant de les activitats de caça i pesca. Segons Gallois els zo’è feien servir eines lítiques, de pedra fins fa poc, el que els permetia reutilitzar els camps de conreu i replanten la mandioca a les mateixes clarianes rao per la qual hi ha pocs camps oberts. Altres fonts molt ben informades (l’indigenista Joao Lobato) asseguren que mai han fet servir eines de pedra i les úniques trobades eren de cultures anteriors.

Contrariament al sedentarisme imposat per l’agricultura, la caça i la pesca els fa moure’s en desplaçament continus i a força distància, a altres poblats on romanen durant setmanes beneficiant-se de l’abundor de caça que els hi ha dut i completant la dieta amb farinha de mandioca feta al mateix lloc.

L’equipament material emprat pels zo’è a llurs activitats de subsistència es compon d’un nombre indeterminat d’artefactes especialment la ceràmica i la palla teixida i trenada destinats al tractament i preparació de la mandioca, i que fan les dones.

El país

Els zo’è habiten una faixa de terra encerclada per petits igarapés afluents dels grans rius, el Cuminapanema i l’Erepecuru al municipi d’Oriximiná, nord del Pará. Es tracta d’una regió molt muntanyenca amb grans castanheiras, l’arbre que dóna el fruit de la castanha-do-Pará (o’pié), una base molt important de la nutrició del país, en cru a la brasa, acompanyada de pa de mandioca, és d’un gust excel·lent. La castanheira és un arbre endèmic protegit, que no es pot  tallar ni en les desforestacions autoritzades. Es clar que, feta la llei feta la trampa, quan l’arbre queda aïllat de les resta de foresta, al cap de poc mor (s’asseca per no estar agombolat per la dolçor de la humitat selvàtica, i perquè les seves arrels han patit l’estrès de l’entorn abatut), i llavors l’explotador ja la pot serrar i vendre.

La mandioca representa el 90% del conreu i als igarapés els indis hi fan pesca abundosa, amb el sistema del timbó (l’atordiment momentani del peix tot enverinant l’aigua lleugerament, per tal que suri).