Inici  
  Projecte Històric Dossiers  
  Webblog
 

Sydney Possuelo: la llegenda planta cara al poder

El coneixement de moltes de les tribus que s’han anat trobant a les selves més remotes i desconegudes de l’Amazònia no hauria estat possible sense la feina d’exploradors com Sydney Possuelo, el veterà indigenista de seixanta-set anys originari de Minas Gerais que durant els darrers anys ha estat el responsable del CGII (Conselho Geral de Indios Isolados) de la FUNAI (Fundaçao Nacional do Indio), organisme del govern brasiler que ara depèn del ministeri de Justícia.

Com ell mateix ens explica, la seva és una tasca vocacional: “el jove Sydney   Possuelo va anar cap a l’Amazònia a la recerca d’aventures. En arribar-hi vaig conèixer els indis i vaig viure amb ells els seus drames que van despertar la consciència en aquell jove i el durien al món del “sertanisme.

 Possuelo va trencar relacions amb la FUNAI, com ens explica en aquesta entrevista en exclusiva per a Marc de Referències, després que el govern de Lula va adoptar posicions que ell considera incompatibles amb la preservació dels indis.

La figura de l’explorador, del sertanista (especialista en sertao, jungla) Sydney Possuelo i les seves expedicions de descoberta i contacte son ja llegendàries per als amazonistes i les seves activitats les duu a terme ara des de l’Instituto Brasileiro Indigenista (IBI) amb el que fa expedicions de delimitació de territoris indígenes, per bé que com ell diu, parlant en termes oficials “les activitats de delimitació de terres indígenes son d’atribució exclusiva del govern”.

Crític amb el poder

Possuelo va deixar la FUNAI, quan amb l’arribada del primer govern d’esquerra, el PT de Lula,  hauria estat d’esperar una sensibilitat més gran per la preservació de l’Amazònia, més que no pas fer el joc a postures properes als latifundistes conreadors de la soja. “La declaració del president de la FUNAI –ens diu Sydney Possuelo- que és nomenat pel president de la República, que els indis del Brasil tenen massa territori reconegut” va ser la gota que va fer vessar el got. “En aquell moment jo era a la selva i em van fer una entrevista via ràdio i vaig dir que aquestes declaracions del  president de la FUNAI eren més pròpies dels industrials de la fusta, garimpeiros i altres lladres de les terres indígenes. Però escoltar això d’un president de la FUNAI, que té l’obligació de fer la defensa judicial i extrajudicial dels pobles indígenes, era absurd i inacceptable. Veritablement, encara crec que aquesta no és una postura que hagi d’adoptar un president de la FUNAI i aquesta declaració no servia per a res als indis, ben al contrari els perjudicava”.

Des de la seva talaia de l’IBI, Possuelo puntualitza que l’Institut és independent del govern del que no rep cap ajut:  “l’IBI mai no ha rebut cap recurs del govern brasiler –diu-. Els fons que en van fer possible la seva creació i la seva actuació fins avui en dia s’originen en donacions italianes de la Regió del Lazio, Roma”.

Possuelo representa i inspira la moderna concepció que no s’ha d’intervenir a les tribus aïllades. Ben al contrari, manté, que després del contacte, inevitablement les coses comencen a canviar per a aquell col·lectiu que ha romàs allí durant segles. En aquest sentit és coherent amb les postures del cap responsable del Front de Protecció Etnoambiental de Cuminapanema, Joao Lobato, antic col·laborador de Possuelo, que és qui el va nomenar en el càrrec actual al territori Zo’è.

La intervenció, el contacte només pot ser un recurs in extremis quan la continuïtat física de la tribu està en un gran perill. I si la intervenció s’ha de fer ha de ser sota uns patrons no assimilacionistes i de respecte absolut per la idiosincràsia dels nadius. “La filosofia de treball d’avui és la mateixa que vaig implantar jo, és a dir: no efectuar el contacte, demarcar les terres habitades i protegir el medi”, diu Possuelo. ”Un cop que la comunitat ja ha estat contactada, ja hi ha hagut una intervenció les conseqüències de la qual només es podran veure al llarg del temps, i això si no hi ha problemes immediats de salut”. “Tots o gairebé tots els caps o gestors dels postos d’avui van començar sota la meva coordinació. Crec que alguns són molt atinats i que d’altres no han assolit la visió ni la consciència de l’important que és la seva tasca. En termes general la FUNAI, avui, està augmentant la gran divisió històrica del Brasil amb els pobles indígenes. Les administracions que es van succeint han revelat manca de compromís amb aquestes poblacions, en qüestions de salut, educació, demarcació i protecció de llurs territoris. L’omissió de l’agència oficial del govern, FUNAI, la fa ignorar els drets humans fonamentals dels pobles indígenes”.

Els nous  contactes, paralitzats

Atès que la nova filosofia dels exploradors és no contactar més tribus ja fa temps que no es produeixen més incursions a la selva amb aquesta finalitat  tot i que ara mateix n’hi ha quaranta-dues d’identificades.

Una de les darreres expedicions amb aquesta intenció que es van fer, el 1996,  la va encapçalar el mateix Possuelo amb els indis Korubo de la Vall del Javarí acompanyat d’indis Matis, que a la vegada van ser contactats a mitjans dels vuitantes. Aquests Matis fan ara sovint de guàrdia de corps de Possuelo (armats i sovint mig uniformats). Són els homes-jaguar que es decoren la cara com una gran felí.

Poc després d’aquell contacte que d’entrada va anar relativament bé, els korubo van matar un company de Possuelo, encara no se sap ben bé perquè. “Els darrers quaranta anys han caigut 105 expedicionaris, segons Possuelo, per fletxes o a cops de maça ... en gairebé cada expedició mor algú”.

I és que per al sertanista els indis tenen dret al seu aïllament i nosaltres el que hem de fer és protegir el seu entorn, per humanitat i per que els ho devem des de fa cinc-cents anys, i manté que l’experiència demostra que tot acostament ni que sigui ben intencionat acaba en destrucció.

Tot contacte, en nom de Déu, de la ciència, de la civilització desencadena danys irreversibles” ha dit Possuelo en moltes ocasions. “Per això no hi ha contactes més recents, un cop s’ha decidit que la filosofia és no efectuar el contacte”, ens diu l’explorador més experimentat de l’Amazònia, que admet però que un dels moments més feliços a la selva va ser en el contacte amb els perillosos korubo, amb el pitjor historial d’assassins de blancs. Per comptes d’amagar-se se’ls va ocórrer començar a cantar, al que els indis van respondre al cap d’una estona amb una altra cançó, a distancia, sense veure’s. Quan es van trobar físicament, anaven armats amb arcs i fletxes fins a les dents però no els van atacar.

Possuelo no vol sentir parlar de "tribus perdudes". "Han estat on són des de fa milers d’anys i han viscut de caçar i pescar, mantenen la seva vida ancestral, van despullats, cacen amb fletxes, son recol·lectors i tenen les seves normes  socials i les seves tradicions culturals." I ens convida a divulgar la necessitat de mantenir aquestes cultures tal com són “ara que l’Amazònia necessita tanta ajuda