Inici  
  Projecte Històric Dossiers  
  Webblog

Algunes consideracions sobre la llengua zo’è
per Ana Suelly Cabral

La llengua zo’è és un membre de la branca VIII de la família lingüística tupí-guaraní (Cabral 1996-Rodrigues e Cabral 2002), que alhora és una de les deu famílies del tronc tupí (Rodrigues 1958, 1964, 1986, 1997). El zo’è és parlat per aproximadament unes 220 persones, que viuen a la regió del riu Cuminapanema mitjà, localitzat al nord de l’estat de Pará, on fa dinou anys, un grup de missioners de les Noves Tribus del Brasil efectuava la seva invasió planejada a la terra en que viuen els zo’è amb l’objectiu de “fer-se’ls seus  mitjançant la paraula de Déu” com va dir en certa ocasió un representant d’aquella organització a una entrevista a TV Globo del Brasil. La presència dels missioners entre els zo’è tot i que breu, hauria tingut canvis dràstics i desarticuladors de la forma de ser dels zo’è, si el 1999 la Fundació Nacional de l’Índi aleshores dirigida per Sydney Possuelo no els n’hagués fet fora del territori indígena. En la darrera dècada els zo’è han recuperat la seva plena llibertat, que en l’època anterior al contacte els permetia desenvolupar la seva dinàmica pròpia de viure sense estar sotmesos a la pressió d’agents externs interessats en la seva aculturalització, o a la convivència amb persones no preparades per a acceptar i saber conviure amb diferències culturals. Ara, en tan tant que els zo’è enforteixen llur autoestima, estan preparats per a enfrontar críticament futurs contactes més propers als món dels blancs de manera que esdevinguin conscients de les pèrdues morals i materials patides pels altres indis del Brasil en el seu historial de contacte amb la societat nacional (1). El retorn dels zo’è a la seva vida harmònica amb la naturalesa, tot passant temporades a llurs poblats de fang d’on treuen el material per a la fabricació dels seus diversos estris, als poblats on mantenen els conreus o bé les properes al riu més gran l’Erepecurú, al que van a pescar i caçar, tot això ha estat possible perquè, més enllà de les contagioses ganes de viure d’aquest grup tupí tan particular, actua entre ells l’indigenista Joao Carlos Lobato, cap del Front Etnoambiental de Cuminapanema en Terra Indígena Zo’è, que fa deu anys que treballa amb dedicació i intel·ligència per tal que els zo’è puguin viure amb dignitat.

Sobre la vitalitat de la llengua zo’è

El zo’è, com tota llengua amb pocs parladors, és destinat a desaparèixer si no s’executa cap política adequada per a enfortir-lo, evitant-ne la debilitació i consegüentment la seva mort. Havent conegut els zo’è el 1992, quan vaig començar la meva investigació lingüística entre ells, dos anys després de l’expulsió dels missioners de l’àrea i havent acompanyat durant els darrers nou anys, el restabliment de la seva dinàmica social i cultural, inclús la recuperació de l’estabilitat demogràfica puc acreditar que és possible salvar llengües amenaçades d’extinció. El poble zo’è segueix monolingüe i només algunes persones joves tenen un coneixement incipient del portuguès. Tot i que la política del Front de Protecció Etnoambiental de Cuminapanema no és la d’impedir que els zo’è aprenguin portuguès com a segona llengua, és molt clarament recomanat pels qui hi actuen que cerquin el domini de l’idioma indígena i el facin servir en la seva comunicació diària amb els zo’è. La recomanació per aquest domini és fruit de la cura necessària per tal que els infants zo’è no siguin influenciats per l’ús incorrecte de la seva llengua. L’exposició dels zo’è al portuguès és, d’aquesta manera restringida a situacions de contacte amb el Fundació Nacional de Salut que mena visites periòdiques a l’àrea, o al contacte eventual amb visitants.

Els zo’è viuen en constant moviment atès que obtenen la seva alimentació de la natura. La caça, el conreu de mandioca, la pesca i la recol·lecció venen definits per les estacions de l’any i restringits a indrets específics.  Aquesta forma de vida es reflecteix també en la paraula zo’è per a casa, tapýj, que es refereix a una mena de casa usada pels grups tupí-guaraní tradicionals com a cobert per a arrecerar-se, que consisteix bàsicament en una estructura de fusta i d’un sostre de fulles de la palmera owí. Els zo’è deuen haver viscut en aquest model seminòmada durant força temps car han perdut la casa comunal típica dels pobles tupí, el nom de la qual és –ók en la majoria de llengües de la família tupí-guaraní. Cada poblat zo’è pot tenir una, dues, tres o més tapýj algunes ben properes les unes de les altres de forma que els nens estan exposats a la seva llengua nativa de forma en plena. La llengua zo’è parlada en el seu context propi no presenta prestacions del portuguès, llevat de noms propis relatius als blancs, que els són familiars sobretot els que viuen a Cuminapanema. Altres mots que poden produir-se eventualment a les converses quotidianes entre els zo’è son les paraules per al mill i l’arròs, adaptades respectivament per a la llengua zo’è com mirõ [mi"rõ] i [a"hoj].

La paraula TG per al mill en zo’è, awasí, és avui usada per a la canya de sucre. Una vegada vaig preguntar a [Kja"en], també conegut per [Kjah"po], perquè de la canya de sucre en deien awasí. Llavors em va respondre que quan els zo’è van arribar a la regió van trobar una plantació de canya de sucre, (possiblement de quilombos fugitius de les plantacions del Surinam o de la Guaiana francesa), i llavors en no tenir més planter de mill, van transferir l’antic nom a la nova planta atès que s’assemblaven força totes dues.

A la memòria lingüística zo’è existeixen d’altres paraules, però sense els seus referents al seu actual món físic com és el cas de la paraula per a fum, petým, i el del nom del cigar usat a rituals de pas tupí-guaraní tawarí; aquesta forma part de l’onomàstica zo’è i per a designar persones ja mortes fa generacions, sembla ser de tradició antiga l’ús d’aquesta paraula com nom propi. Una altra paraula per a la qual no hi ha referent és [ky] poll. Segons em va explicar [Kje"wá], antigament els zo’è tenien polls, que els coïen molt i com no els agradava, es passaven oli de castanya pel cabell i amb una pinta feien caure els polls un rere l’altre, i tot seguit es tallaven el cabell ben curts, raó per la qual els zo’è no tornaven a tenir polls.
Finalment, hi ha en el zo’è emprèstits culturals no acompanyats d’emprèstits lingüístics, que reben noms en zo’è per analogia com altres elements de la seva cultura, o com en el cas de la llanterna, dita [to"ri], originalment la paraula per a torxa o llum, o com el mot per a roba, en general, [dy"bó] , que originàriament significa “fil de cotó”. D’altres emprèstits reben noms descriptius com la paraula per a navalla, boké [bo"kjé], que literalment significa “instrument de fer tallar” (bo- ‘causatiu’-ki(si)’tallar’ –é ‘nominalitzador de circumstància’) i [bo"kje ra"yt] ‘literalment fil d’instrument de tallar. Altres elements de gènere són [to"ri remi"ñõ] literalment ‘menjar de torí’ o ‘pila de llanterna’, [porosa"kje], literalment ‘instrument de veure gent’ (derivat de –esák ‘veure’ + -é nominalitzador de circumstància) i [ki"’é bodohá] paraula creada per a nomenar un aparell de fax i que significa literalment ‘instrument d’enviar fulles’, derivat de –bodó ‘enviar’ + - ‘nominalitzador de circumstància’ i ki’é ‘fulla’. El tractament lingüístic de préstecs culturals per al zo’è és una prova important de salut de la seva llengua, que es mantindrà si la política de contacte que es practica és la que prevaldrà a l’àrea.
 

Els parents més propers de la llengua zo’è 

La família lingüística tupí-guaraní, ni que sigui una de les famílies lingüístiques més difoses geogràficament a l’Amèrica del Sud, amb una rica diversificació interna, s’ha mantingut prou homogènia, sobretot en el seu lèxic, malgrat les interferències externes que s’han esdevingut en la història de la seva diversificació. La similitud lèxica de les llengües tupí-guaraní pot ser vista com indicativa que la seva diversificació no depassa un espai temporal per sobre dels 2000 anys, com proposa Rodrigues (1964). El lèxic i la gramàtica zo’è presenten canvis moderats, quan es comparen als de llengües conservades de famílies com el tupinambá i l’assurini de Tocantins. La majoria d’aquests canvis son producte molt probablement, de característiques tipològiques de la mateixa família tupí-guaraní. Tot i això, d’altres poden haver-se desenvolupat sota la influència d’altres llengües.
El cas és que diverses de les seves mudances també s’esdevingueren a la història de l’emérillon, del wayampí, del ka’apór i del guajà, les quals havien estat incloses a la sub-branca VIII de la família pel treball de Rodrigues (1985). La classificació interna de la família tupí-guaraní, i específicament al seu sub-tram VIII fou proposada per Cabral (1996) i posteriorment reforçada per Rodrigues i Cabral (2002), en base a noves dades d’aquesta llengua. Actualment com ampliació del coneixement de la llengua zo’è i altres llengües de la sub-branca VIII, ha estat possible identificar els parents més propers del zo’è. Algunes característiques lingüístiques aproximen el zo’è a l’emérillon, que és parlat a la Guaiana francesa i a l’estat brasiler d’Amapá, en tant que alguns trets morfosintàctics aproximen el zo’è tant a l’emérillon com al wayampí, que és parlat també a la Guiana francesa i a l’estat brasiler d’Amapá. Els trets compartits per aquestes tres llengües, que representen l’emigració tupí-guaraní cap al nord de l’Amazonas. probablement esdevinguda no fa més de cinc-cents anys, es descriuen tot seguit:

Fonologia

Considerant la reconstrucció dels fonemes del proto-tupí-guaraní proposada per Rodrigues (1997), les tres llengües van mantenir reflexos de sis vocals  orals del PTG /*i, *e, *a, *y, *u, *o/, a paraules correlatives, com mostren els exemples següents: 

PTG *i  = PTG *- ‘picar’ : Zo - : Em - : Wa - ‘picar’;
PTG *e = PTG **-pírwér ‘pele fora do corpo’: Wa -piré : Zo -pirét ‘skin’, Em -pirét ‘pele’;
PTG *y = PTG *tapýj ‘abrigo’’, Zo tapýj : Em tapúj : Wa tapýj ‘casa’;
PTG *a = PTG *akáng: ‘cabeça’ : Zo akáng :  Em akáng : Wa akã(ng) ‘cabeça’;
PTG *u = PTG *-akúB ‘quente’ : Zo -akú : Em -akú : Wa -akú  ‘quente’;
PTG *o = PTG *-‘mão’: Zo - : Em - : Wa - ‘mão’.

Zo’è, emérillon i wayampí van perdre sistemàticament la consonant final b (fricativa bilabial sonora) reconstruïda per al PTG, una pèrdua també experimentada pel guajà, però no pas pel ka’apór, com queda il·lustrat per les paraules per a ‘xato’:PTG, * -péb : zo’è –pé : Em-pé: wa –pé : gu –pé, : ka –péw. D’altra banda,  zo’è, emérillon, la varietat wayampí de l’amaparí i el ka’apór, diferenment del guajà, van mantenir reflexos de totes les altres consonants finals postulades per al PTG, d’entre elles els reflexos de PTG *r i *k. Amb tot, només el zo’è, l’emérillon i la variant wayampí registrada per Coudreau el 1896 dessonoritzen els reflexos del PTG *r: PTG *-‘ár : zo –‘át : em –‘át : Wa (supòsit de Coudreau) –át, guajá –‘á i Ka –ár.

En zo’è i en emérillon, el contrast entre accent oral i accent nasal associat a l’última vocal de temes es va intensificar de tal manera que els morfemes en zo’è es van tornar o completament orals o completament nasals. En aquest procés, el reflex de les consonants nasals del PTG es van desnasalitzar al principi enmig del mot (PTG *m, *n, *ng,> zo’è b, d, g) Reflexos de les consonants nasals del PTG en zo’è i en emérillon son PTG –amýr  ‘finat’ : zo –abýt ‘finat’ : Em –abýdj ‘ancestral’, PTG *a-mo-akúb : ‘eu o esquento’ : Zo a-bo-akú : Em a-bo-akú ‘eu o esquento’. Pel que fa als reflexos del PTG *j, zo’è i emérillon  són les úniques llengües que han desenvolupat al·lòfons condicionats: (dj) precedint o seguint vocals altes y, u e (dz) seguint vocals baixes (a,e,o) o precedint-les a l’inici de les paraules. PT *jat´v ‘Iua’ : Zo dzahý : Em zaý : Wa –jaý: Ka jahý : Gu jahý ‘Iua’; PT *-juká ‘matar’ : Zo-djuké : Em -djiká : Wa -juká : Ka -juká : Gu -juká ‘matar’; PTG *angujá ‘estona’ : Zo dudjé : Em adudja : Wa anuyá ‘estona’. D’altra banda el zo’è va experimentar altres modificacions fonològiques que el va fer únic en en la seva sub-branca com el canvi en els reflexos dels **a’s al final dels temes del PTG, que van canviar cap a  e’s: PTG* pirá ‘peix’: Zo piré : Em pirá : Wa pirá: Ka pirá : Gu pirá, PTG *-apyk-aB ‘assentament’ : Zo -pyké : Em -apyká : Wa apyká. La interiorització  de reflexos del *a do PTG en e en Zo’é, como pot veure’s a un gran nombre de paraules d’aquesta llengua, és relacionat al procés de palatització que afecta totes les seves consonants /p, t, k, kw, ’, b, d, g, s, tx, h, m, n, ng, r, w, j/ (cf. Cabral 2000). Aquest procés esdevingué probablement pervasiu donada la sovintejada combinació de temes zo’è iniciats per consonant amb prefix i- , que marca en temes dependents – verbs, noms i posposicions – la contigüitat sintàctica de llurs  respectius determinants, conforme a l’anàlisi proposta per Rodrigues (1983, 1985, 2000) de prefixes d’aquesta naturalesa trobats a llengües dels troncs tupí i macro-jê. L’exemple següent del zo’è il·lustra la combinació d’un nom amb el prefix  i-: i-pé /R-xato/ ‘ell és xato’. En zo’è, un gran nombre de paraules  iniciades per k, en contextos sintàctics en que haurien de ser marcades per aquest prefix, presenten només el k palatalitzat (kj), como a [kja"to] ‘bom’, i en el cas d’aquest mot, la consonant palatalitzada passa el mateix en contexts sintàctics en que el prefix no és requerit. Aquest procés de paletització motivat per la presència de les vocals /i, y, u/ precedint consonants fa del zo’é una llengua divergent de les altres de la seva sub-branca.

Morfosintaxi

El zo’è comparteix alguns trets morfosintàxics amb l’emérillon i el wayampí, que els distingeixen de les altres llengües de la sub-branca a que pertanyen. Una d’elles és la distinció de sis persones a la sèrie I de prefixos personals, els quals codifiquen el subjecte de predicats verbals (‘primera persona (‘1’) ‘segona persona singular’ (‘2) ‘primera persona inclusiva’ (‘1,2(3’), primer persona exclusiva’(‘13’), ‘segona persona plural’(‘23’), i ‘tercera persona’(‘3’) quan l’objecte és de la tercera persona. El guajá i el ka’apór van perdre el contrast entre la primera persona inclusiva i primera persona exclusiva, distingint actualment cinc persones del discurs  (cf. Correa da Silva e Magalhães 2003).

El zo’è, el wayampí i l’emérillon es distingeixen també per mantenir una forma diferent de primera persona inclusiva (si-) que es combina amb verbs transitius,  quan l’oïdor és a l’abast i l’objecte és de tercera persona . Encara en relació a les marques de persona, el zo’è i el wayampí comparteixen dos prefixes de segona persona objecte, usades quan l’agent és de primera persona (oro- ‘2’ i poro- mentre que l’emérillon només té la forma corresponent a oro- (cf. Rose 2003).Les altres llengües de la sub-branca no tenen aquestes marques. Un altre tret morfosintàctic que apropa més el zo’è, el wayampí i l’emérillon a la sub-branca VIII són les construccions equivalents al gerundi de les llengües romàniques. Tot i que totes tres llengües hagin perdut el sufix de mode gerundi així com els prefixos coreferencials com el subjecte de l‘oració principal han mantingut parcialment l’estructura morfosintàctica dels nuclis de predicats transitius al gerundi. Comparint-se els següents exemples del zo’è i de l’emérillon amb l’exemple de l’assurini de Tocantins, que és una llengua conservadora pel que fa al gerundi tupí-guaraní

 

 

a-há

xuam-a

r-esak

 

1-ir

João-arg

R-ver

 

‘eu vou ver João (Zo’é)

 

o-ho-tal

Pulelu

r-eka

 

3-ir-fut

Sapo

R-procurar

 

‘ele vai procurar sapo’ (Emérillon) (Rose 2003:521)

 

a-há

we-hý-a

r-esák-a

 

1-go

1corr-mãe-arg

R-ver-ger

 

‘I vou ver minha mãe’ (Asuriní do Tocantins)

La presència al zo’è de préstecs  d’altres llengües

És natural que una llengua, els parladors de la qual migren cap a una regió a la que viuen pobles d’altres grups lingüístics, experimenti interferències a diversos nivells. Com les llengües tupí-guaraní que van migrar cap al nord del riu Amazones, probablement passant pel baix Xingú, com apunten les indicacions trobades a les cròniques de Bettendorff (1910), van entrar a una regió habitada per grups karib, els emprèstits lèxics són majoritàriament de llengües d’aquesta família. Tot i això, de les tres llengües tupí-guaraní avui parlades a la regió, el zo’è és la que presenta menys préstecs del karib alguns dels quals són
[mimín] ‘mamilo’ e [sosó] ‘mamar’. La presència d’aquests préstecs deu ser tan antiga com la presència dels zo’è a la regió, donat el fet que no recorden cap contacte estret amb aquests pobles. Els zo’è més vells fan referència a antics segrestos de dones practicats per ells però no recorden on els les van robar. Si de cas parlen antics enemics que anomenen [tahpy’y)j)] i d’altres indis comparables a ells mateixos que anomenen com (apam). D’altra banda els préstecs karib, en ser associats a la dona, indiquen que les dones karib es van integrar d’alguna manera als zo’è en algun moment de la presència d’aquest poble a la regió. Ja els préstecs karib en wayampí i en emérillon  són relatius al cos humà, havent penetrat a diversos dominis del vocabulari bàsic d’ambdues llengües inclusiu al domini lèxic dels termes de parentiu. Finalment, la presència de paraules tupí-guaraní com o som, como [so’ú] mossegar’, [asá] travessar perforant) [sok] ‘socar’ poden d’una banda ser relíquies del temps que va precedir la mudança del PTG *ts per a h o per a zero en zo’è (PTG*yatsý : Zo dzahý; PTG* -poratsáj : Zo –poráj ‘dançar’), però també poden ser préstecs de la llengua general amazònica, una hipòtesi que requereix haver tingut un contacte relativament intens entre els zo’è parladors d’aquesta llengua, per a justificar-ne l’status de préstec d’aquestes paraules. De moment, aquesta no és pas una hipòtesi a ser descartada.

Referències
Bettendorff, Pe. J. F.. Crônica dos Padres da Companhia de Jesus no Estado do Maranhão. Belém: Fundação Cultural do Pará/ Secretaria de Estado da Cultura, 1990 [1910].
Cabral, Ana Suelly A. C. Algumas evidências lingüísticas de parentesco genético do Jo'é com as línguas Tupí-Guaraní. Moara, Revista dos Cursos de Pós-Graduação em Letras 4:47-76. Belém, UFPA, 1996.
_____ A propósito das oclusivas sonoras do Zo’é. Moara, Revista dos cursos de Pós-Graduação em Letras 9:53-71, Belém, UFPA,1998.
_____ Fonologia da Língua Jo'é. Universa, Revista da Universidade Católica de Brasília 8.3:571-596. 2000b.
Corrêa da Silva, B. C. Urubú-Ka’apór, da gramática à história: a trajetória de um povo. Dissertação (Mestrado em Lingüística), Universidade de Brasília, 1997.
Magalhães, Marina Maria Silva. Aspectos morfossintáticos da língua Guajá. Dissertação de Mestrado, Universidade de Brasília, 2002.
Rodrigues, A. D. Classification of Tupi-Guarani. International Journal of American Linguistics, 24:231-234. Baltimore, 1958.
_____. 1964. A classificação do tronco lingüístico Tupí. Revista de Antropologia, 12:99-104. São Paulo
_____ Relações internas na família lingüística Tupí-Guaraní. Revista de Antropologia 27/28:33-53. São Paulo, 1985.
Rodrigues, A. D., Dietrich, W. On the Linguistic relationship between Mawé and Tupí-Guaraní. Diachronica 14.2:265-304. 1997.
Rodrigues, A. D.; Cabral, A. S. A. C. Revendo a classificação interna da família Tupí-Guaraní. Actas, I Encontro Internacional do GTLI da ANPOLL, 1, Belém: ANPOLL, 2002.
Rose, F. Morphosyntaxe de l’Emérillon, Thése de Doctorat,UniversitéLumière, Lyon II, 2003.
Seki, L. Kamaiurá as an active language. In Payne, D. L. (ed.), Amazonian Linguistics: Studies in Lowland South American Languages. Austin: University of Texas Press, 1990, pp. 367-391.
Rodrigues, A. D. ‘Estrutura do Tupinambá’ (ms), 1981.

NT.- Es refereix a la societat brasilera