Inici  
  Projecte Històric Dossiers  
  Webblog

El conreu de la fava de soja

L’amenaça que arriba per la carretera 163

Si s’observa el mapa de Brasil demarcant-hi totes les zones desforestades en només la darrera dècada o dècada i mitja s’aprecia clarament que pel sud avança una franja que ja ocupa els dos estats Mato Grosso sencers (del nord i del sud) llevat del parc Nacional del Xingú, a la capçalera d’aquest riu.

El cas és que en els darrers anys s’ha escampat de manera incontrolable el conreu de la fava de soja, un negoci molt més rendible que el de les fustes nobles i molt més segur que la recerca de minerals preciosos o petroli.

Aquest és el nou or verd, la nova amenaça de l’Amazònia

La fava de soja (Glycine max) és un conreu amb una àmplia gama d’utilitats. Fins fa poc s’utilitzava bàsicament per a l’alimentació del bestiar i se’n fa llet, mantega,  i un espessant de preparats per al mercat agroalimentari. Però a totes aquesta varietat de productes s’hi ha afegit en la darrera dècada el que pot provocar una explosió incontrolada d’aquest conreu: l’ús per a carburants, concretament el bioetanol.

D’ençà de l’aparició d’aquesta possibilitat, el conreu de la fava de soja, que ja era una gran amenaça per les grans extensions que ha de menester i que per tant va prenent terrenys a la selva, s’ha disparat.

El govern brasiler, amb el suport del governador de Mato Grosso està completant la polèmica carretera 163, un macroprojecte que ha de dur la soja que es recull al Mato Grosso fins al port de Santarém, al nord, en plena Amazònia, on la companyia nord-americana Cargill té uns grans molls i sitges a la riba del Tapajós des d’on els du per l’Amazonas a l’Atlàntic i d’allí a Europa i als Estats Units. Aquestes sitges van ser construïdes a tocar del riu Tapajós al tram mitjà del riu Amazonas, amb una mena de port privat fet en l’antiga platja dels pescadors i es va fer sense els estudis d’impacte ambiental que requeria el ministeri de Medi Ambient. És il.legal però el port funciona sota la protecció d’un exèrcit de vigilants i des d’allí Cargill hi ha exportat només el 2006, 220.000 tones a la ciutat britànica de Liverpool, el 30% de les importacions britàniques de soja.

Greenpeace que ha denunciat aquests fets reiteradament ha editat un mapa que mostra les conseqüències de la desforestació, i l’any passat va enviar a la base de Cargill de Santarém el seu vaixell Artic Sunrise que fou rebut amb tanta oposició pels empresaris de la soja que va acabar generant la detenció d’una dotzena d’activistes.
L’aparició de la carretera  163  de Cuiabá a Santarém (BR 163) com al seu temps amenaçava de fer la frustrada Transamazònica  rebatejada com la Rodovia Perimetral do Norte planteja tot un seguit de problemes col·laterals que es consoliden a mida que avança aquesta via que de per si ja representa la desforestació de milers d’hectàrees.
Per exemple en ple territori Kaiapó, està sorgint una ciutat , Novo Progresso, que ara ja té 26.000 habitants amb un alt grau de conflictivitat social (l’any 2003 el govern en va haver d’expulsar milers de nouvinguts).

El cas és que la soja que arriba a Santarém no arriba sola. Atès que ja hi ha la infraestructura desitjada,  s’hi està produint l’entrada encara incipient però preocupant dels gaüchos empresaris agricultors que procedeixen del Mato Grosso, immigrants brasilers però d’antecedents centreeuropeus, alemanys, austríacs, etc. que tenen fama de ser tan treballadors com implacables amb el medi.

Al Mato Grosso, el negoci de la soja ha estat tan influent que el mateix governador de l’estat,  Blário Borges Maggi, n’és un dels principals conreadors amb el seu grup Amaggi (50.000 Ha.). Un vol en avioneta al voltant de Santarém, i al Parc Nacional del Tapajós, permet  comprovar com aquí i allà s’estan obrint enormes finques rurals a costa de la deforestació que avança i avança cap a territoris que fins ahir mateix eren selva verge, potser poblada per indis aïllats.

Green Peace assegura que d’ençà que es va obrir la base de Cargill la desforestació de la regió de Santarém ha augmentat en un 511%. I és que el de la soja sembla un negoci imparable. En compren els Estats Units, però també en compra Europa que n’alimenta el seu bestiar després de la crisi de les vaques boges,  i la Xina que no té prou aigua per a aquesta mena de conreus.

Mesures tímides

Hi ha mesures del govern Lula per a contrarestar tot això, certament. Però són tant discutibles i discutides i de resultat imprecís que ja han provocat l’escepticisme dels ecologistes o el trencament d’amistats amb sertanistes de referència, com els que s’ocupen de les tribus aïllades des de la mateixa FUNAI. El juliol passat es va signar un acord que caldrà veure si es posa en practica,  entre productors d’olis vegetals i exportadors de cereals segons el que es comprometien a no comercialitzar la soja que es planti a zones recent desforestades d’ençà d’aquesta tardor.

Des de mitjans del segle passat s’ha desforestat de manera irrecuperable d’un 16% a un 20% de tota l’Amazònia. Per deturar aquest càncer caldria que l’IBAMA (Institut Brasiler de Protecció Medioambiental) fixés les anunciades Demarcacions Econòmiques Ecològiques per organitzar l’extensió d’aquest nou  conreu.

Per a alguns observadors el govern fa que les causes de desforestació creixin perquè justifica la construcció de carreteres, però la ministra de Medi Ambient Maria Silva ha anunciat que s’equiparà l’IBAMA amb control via satèl·lit per a impedir les extensions il·legals i que es compta amb helicòpters de l’exèrcit per a la vigilància efectiva sobre el terreny per tal de frenar que la desforestació vagi més enllà del previst.

Però el fet és que d’ençà que s’ha obert la 163, centenars de milers de persones ocupen il·legalment les terres públiques per les que passa. Això ha generat una màfia, d’altra banda ja existent al Brasil, de notaries que falsifiquen titols de propietat per revendre’ls fins i tot a multinacionals com Wood Resources LTD, segons que ha informat la premsa. El conreu de la soja no genera llocs de treball, perquè està ultramecanitzada i en canvi atreu multituds de gent senzilla que estan fent aparèixer els primers nuclis de faveles a ciutats com Altamira i Santarém. Els atreuen programes com el de Cargill que ofereixen petits crèdits a nous agricultors que es fan uns plans que no sempre s’acompleixen.

Tot i que és ben cert que el 1998 es va dictar la llei que redueix d’un 50 a un 20 per cent la quantitat de terra desforestable de qualsevol propietat, no ho és menys que només el 2004 es van abatre 24.000 quilòmetres quadrats de selva, és a dir una extensió equivalent a la meitat de Portugal. Ens els darrers anys n’han desaparegut però més de 70.000 quilòmetres quadrats, mentre la soja s’expandeix a un ritme d’un milió d’hectàrees l’any i entre el 2001 i el 2004 la superfície d’aquest conreu ha augmentat un 13,5 %, segons l’Instituto de Pesquisas Aplicadas pel que en aquest moment es calcula en uns 23 milions les hectàrees que s’hi dediquen. Brasil amb 50 milions de tones l’any ha n’ha esdevingut el primer productor mundial.

La polèmica carretera 163, encara en construcció, però ja asfaltada en molts trams és una clara amenaça i una perillosa invitació a instal·lar els conreus més a prop de fins on ara els havien d’embarcar a milers de quilòmetres al nord, a l’estat de Pará i obre una via de penetració fàcil a una àrea de les més preservades de l’Amazònia, amb tota la seva càrrega humana i mediambiental extremadament sensible, amb funcions de frontera natural de protecció, que fins ara s’havia mantingut intacta i aïllada per raons geogràfiques fent-hi desaparèixer una de les selves més riques del món amb  tota la seva cultura i les formes de vida ancestrals dels pobles indígenes.