Inici  
  Projecte Històric Dossiers  
  Webblog

L'home de Zawarakiaven
per Albert Abril

La primera nit que vaig passar amb els zo’è de Zawarakiaven no vaig poder dormir. Quan es viatja a la prehistòria no es dorm. La nit de juliol era freda, molt freda i aquí i allí a la gran cabana que acull una dotzena o dotzena i mitja de membres d’una mateixa família s’encenen petits focs a tocar de les hamaques per a pal·liar el fred, que em serveixen per a establir en els breus moments en que l’avivament de la flama ho permet, les veritables dimensions de l’immens cobert de palla sense parets que els acull. Un koatí recent caçat i mig esbudellat penja d’uns pals a la serena de la nit. Demà el couran.

Les nostres hamaques, -m’acompanya un metge voluntari de Santarém, el doctor Boreli-, són a un extrem de la construcció i des d’allí en divisem, al darrere, una altra amb l’altre grup que s’hi hostatja.
A prop meu una noia que no puc distingir, recita en veu baixa una de les delicades cançons de les dones zo’è, que ja m’havien advertit que em fes cantar...

Ens pengen les hamaques a un extrem de la cabana, i un home que en la foscor no distingeixo se’ns acosta. Al defora el majestuós cel zo’è esclata de llum, amb una Vía Lactea com no havia contemplat des de feia molt. I plouen  estels.
Segons Joao Lobato, el sertanista cap del Posto de Contacto de la FUNAI a Cuminapanema, l’univers zo’è és un disc en expansió. Quan em va explicar aquesta idea dies enrere a una terrassa de la riba del riu Tapajós de Santarém de seguida la vaig associar a una idea que des d’aleshores crec que donaria molt de si: la cosmologia científica més avançada també defineix l’Univers com un disc en continua expansió, com aquest microcosmos zo’è. Però l’expansió zo’è és la del coneixement, la descoberta de noves realitats, a més de la física i espacial com la d’aquest cosmos que ara mateix tenim esplèndid damunt dels nostres caps en Shú el doctor Boreli i jo.

L’univers zo’è s’expandeix a mida que es mixtifica, a mida que coneix que hi ha més món més enllà. És el principi del seu final.

Fent-se entendre, Shú em pregunta d’on vinc. Bokú, li dic, (de molt lluny) de més enllà do buraco un concepte en portuguès que els indis s’han acostumat a fer servir amb els blancs, i que defineix la fi del món. El forat, el gran esvoranc, el no res. “D’una ciutat com Santarém que es diu Barcelona, però molt més lluny, a moltes llunes”.

-Barcelona, bokú, diu.
-Fins on arriba el món?, Shú.
-Abans s’acabava a la selva, però ara arriba fins a Santarém.
-Ha anat creixent?
-Sí.
-I ara s’acaba a Santarém?.
-Sí.
-I així, jo que vinc de més lluny de Santarém, d’on vinc?
-Ah, no ho sé.. d’allà ( diu tot assenyalant l’espai estelar)

Així és com aquella nit en Shú em va convertir en un kirahí, més que un foraster algú que arriba de més enllà del món conegut, l’home blanc, l’home vestit. I així és com en Shú delimita de manera impressionant en aquesta reducció la concepció de l’espai  que té el zo’è, el seu univers:

-I aquests estels que passen on van?
-Van a parar allà, ... baixen a la selva. Alguns baixen per beure aigua al riu.

Vaig estar a punt de preguntar-li sota la lluna brillant del cel zo’è: - “Ja saps que hi ha homes que hi han arribat a aquesta lluna?” però ho vaig deixar córrer perquè hauria estat com violar la seva concepció del món i de la vida.

En Shú, un home una mica grosset d’edat mitjana, no és cap babau primitiu. És molt llest i intuïtiu, i probablement força intel·ligent. Aquest home de Zawarakiaven, en Shú, reflexiona sàviament, possiblement és un dels elements més reflexius de la tribu que s’interroga i troba les respostes en el seu medi (els animals baixen al riu per a beure-hi).
I aquest medi que per als seus ancestres era poc més que el poblat de Zawarakiaven i de la selva que el voltava, després es va ampliar al conjunt de la Terra Zo’è de Cuminapanema, i quan van començar a entrar-hi els kirahí es va ampliar a Santarém que és d’on venien.

Després, el gran esvoranc, el no res.

Al matí següent em vaig trobar Shú amb una colla desenberdissant i obrint un camp per conrear-hi la mandioca

-Així d’on vinc jo, Shú? li insisteixo.
-De més enllà do buraco.

“Jipohan (Déu) existeix?”

Ja fa anys a mitjans dels noranta en un dels primers contactes d’estudi Dominique Gallois del Departament d’Antropologia de la Universitat de Sao Paulo va entrevistar un grup d’indis zo’è. El membre més actiu del grup era Jurusi uhu, el mateix que aquesta revista ha entrevistat en imatge per a la versió digital. Jurusi uhu, acompanyat per una de les seves dones que en complementa les afirmacions, ens exposà els trets del que constitueix el rovell de l’ou de la mitologia d’aquest poble, al llarg de la xerrada efectuada gràcies a l’única persona blanca capaç de parlar zo’è, a part de la lingüísta Ana S. Cabral l’indigenista Joao Carlos Lobato cap del Front de Protecció Etnoambiental.

Les afirmacions de Jurusi uhu, coherent amb el que ja va transcriure Gallois fa uns anys recreen el mite fundacional zo’è i són fascinants en alguns punts. A grosso modo es pot dir que grans diluvis de foc i d’aigua a l’antiguitat van acabar amb els primitius zo’è i Jipohan (el creador o almenys el recreador dels zo’è) els va tornar a fer de mida reduïda enganxant-ne la pell amb trossos d’ossos petits. A nosaltres els blancs, els kirahí, no ens va passar res. Ens vam salvar mirant de surar a l’aigua.
A la pregunta d’on és ara aquest Déu/creador que li diuen Jipohan, responen que ha esdevingut un  kirahí, que anava vestit, molt vestit i que se’n va anar tot vorejant el riu Erepecuru. I li  pregunten a l’entrevistador

- Tu no el coneixes?
- No. Però on és ara?
-Se’n va anar molt lluny, camí dels kirahí.

I especifica que era com nosaltres, vestit amb roba, amb un quadern, ... i una gravadora!. La imatge sembla prou clara: quan la mitologia ha de posar en funcionament el mite del diví/creador, necessita intermediaris. Déu potser no se sap si existeix, però els que sí que existeixen són els profetes.

I els profetes són els qui tenen la informació privilegiada, els qui controlen la tecnologia dominant del moment: en el cas d’un periodista o d’un antropòleg a la selva... una gravadora!, un estri que pot reproduir miraculosament la veu humana.
Per tant a la pregunta: qui és Déu? Déu existeix?” el zo’è ve a respondre:
- “Ah no ho sé! això m’ho has de dir tu que ets el que té una gravadora!”.

Aquesta entrevista amb Jurusi uhu i altres indis zo’è va tenir lloc als terrenys que envolten l’antic Posto de Contacto de Cuminapanema lluny d’aquell poblat en que vam tenir un altre moment privilegiat, la xerrada sota les estrelles de la nit zo’è amb l’home de Zawarakiaven, en Shú. Toquen el moll de l’os del pensament zo’è i són dos punts claus de la seva concepció del món i la vida. Idees immaculades i primigènies que evoquen un raciocini original i per això mateix un privilegi.