Inici  
  Projecte Històric Dossiers  
  Webblog

Zo’è: els Tupí de la frontera del món
per Rosa Cartagenes

Ja en deien els “Poturús” (una referència a l’adminicle de fusta “poturú” que tots fan servir a partir de determinada edat) i com “els amables salvatges redescoberts”, en una al·lusió crítica a la divulgació en els mitjans internacionals de la seva docilitat i sociabilitat espontània davant les càmeres globals. Però entre ells son senzillament els “zo’è”, o simplement “nosaltres”, la primera persona del plural dels pronoms. No ens arriscaríem a dir que es tracta d’una “autodenominació”, com n’acostuma a dir l’antropologia política, però indubtablement, és una expressió identificadora que dimensiona una societat centrada en si mateixa (com tantes altres societats indígenes ho han estat, avui extingides o en un accentuat procés de desfeta poblacional i cultural) i en creixent procés de descoberta de l’”Altre”, la gent que ve de més enllà de la frontera del món, els “kirahi”.

Localització i historial

Els zo’è habiten llur territori “tradicional” o d’usdefruit immemorial per a les generacions més recents, situat entre els rius Cuminapanema, Erepecuru i Urucuriana, municipis d’Òbidos i Alenquer, nord-oest de l’estat de Pará, a l’Amazònia brasilera. Monolingües d’un idioma de la família Tupí-Guaraní, se’n va tenir constància a finals dels anys vuitantes com un dels darrers pobles tupís que entrava en contacte efectiu amb la societat occidental. La població a juliol de 2005 era de 224 individus (1) i es verifica un franc creixement demogràfic, mercès principalment a l’estabilització del quadre de salut proporcionat per una acció continua i atenta per part del Front de Protecció Etnoambiental Cuminapanema, instancia local de la Coordinació General d’Indis Aïllats (CGII) de la FUNAI.

L’historial de la seva presència en aquesta regió reporta contactes esporàdics, a voltes conflictius, amb elements eventuals de la població de l’entorn: mateiros, caçadors, castanheiros (2), o bé moviments d’internament estimulats per qüestions amb pobles indígenes rivals, potser grups karib que actualment ocupen l’àrea on se situa el Parc de Tumucumaque, o pobles diversos extints abans que l’etnografia o l’estat n’hagin registrat l’existència.

D’ençà de la dècada dels setantes del segle passat. la FUNAI, disposava d’informacions referents a grups aïllats a la regió, constatats amb vols realitzats per la SUDAM/DNPM (Superintendència de Desenvolupament de l’Amazònia / Departament Nacional d’Investigacions Minerals) i l’òrgan indigenista oficial va arribar a editar Portaria i designar sertanistas (3) per al seguiment de la qüestió (Pôrtaria COAMA 25-06-76, criando o “Posto d’Atraçao Cuminapanema”). Però l’ocàs de l’aleshores planificada Autovia Perimetral Nord va dur l’òrgan indigenista oficial a l’ajornament d’una actuació directa, probablement tot partint del principi que, en no haver-hi amenaça imminent als referits pobles, el contacte regular no era prioritari o desitjable. Mentre s’esdevenia aquesta absència però, a la dècada dels anys vuitantes la missió evangèlica MNTB – Missoes Novas Tribus do Brasil, braç nacional de la New Tribes Mission americana de caràcter fonamentalista i proselitista, es va llençar a l’empresa de localitzar, atreure’s i contactar els indis de Cuminapanema, a través d’expedicions sistemàtiques i de construcció d’una base local a la faixa sud del territori indígena. Després de molts intents d’aproximació rebutjats, i contactes ràpids, finalment els missioners van proclamar l’any 1987 (novembre) com l’any del “contacte” amb els zo’è. Aquell mateix any la recent creada CII-Coordenadoria de Índios Isolados (FUNAI-BSB) interdita l’accés a l’ “Àrea Indigena Cuminapanema-Urucuriana” (Portaria PP – 4090 – 30/12/87), però la limitació de recursos financers n’ajorna l’acció d’aquest òrgan indigenista a l’àrea.

1991: el moment més crític

El 1988 la MNTB alerta la FUNAI del crític estat de salut dels zo’è, el que fa explotar una batalla institucional que culmina amb l’expulsió dels missioners el 1991. L’escampament de malalties infecto-contagioses entre els zo’è, principalment respiratòries, originades a partir dels contactes esporàdics i sense una imprescindible visió sanitària i epidemiològica per part dels agents religiosos, que fins aleshores controlaven el procés d’aproximació i relació interètnica amb els zo’è, havia exterminat prop d’un quart de la població indígena d’aleshores. Les acusacions entre ambdues agències persisteixen fins el dia d’avui originant un procés juntament al Ministeri Públic i la Policia Federal –tancat per manca de proves- i generant un munt de material difamatori a la premsa. Els zo’è són capaços avui en dia de fer la llista dels noms i parentiu de més de quaranta individus morts en virtut del contagi entre els primers contactes amb els missioners i l’any 1989, any en el que la FUNAI va començar a registrar regularment els naixements i les morts.

El 1991 la FUNAI assumeix la presència exclusiva entre els zo’è, enmig d’un caos d’un quadre greu de morbi-mortalitat, sedentarització de la població al voltant dels dos “postos” de les dues agències de contacte que coexistien i es confrontaven dins el territori indígena entre 1989-1991, creixent dependència alimentaria i de béns superflus i sobretot progressiva desestructuració sòcio-cultural dels zo’è. A partir de 1989 recolzats per la FUNAI, antropòlegs del NHII/USP –Dominique Gallois, Luís D.B. Gruponi i Nadja H. Bindá- van dur a terme informes etnogràfics i treballs de camp al territori indígena, ço que va permetre consubstanciar tot el procés identificador i delimitatori de la Terra Indígena Zo’è (Portaria 309/Pres. FUNAI – 04-04-97 i posteriorment P.D. 365 de 23/04/2201). A partir del 1992 la lingüista tupinòloga Ana Suelly Arruda Câmara Cabral  ha dut a terme amb treballs de camp estudis classificatoris de la llengua zo’è, amb el recolzament del professor Aryon Dall’Igna Rodrigues,  que ha donat origen al primer diccionari de llengua zo’è, actualment en procés d’elaboració.

Aspectes culturals: la poligàmia

No bel·ligerants per opció, els zo’è semblen molt distants de la famosa mena guerrera dels Tupí històrics d’altres temps: ben al contrari, son eminentment negociadors i adversos a la confrontació. La seva cohesió social es tradueix per constants moviments de concentració i dispersió de grups familiars i aliats per tot llur territori en constants transaccions de béns materials, prestacions de serveis, negociacions matrimonials o intercanvis cerimonials. El casament poligàmic , tant masculí com femení, és un dels pilars de l’extensa xarxa d’aliances entre els diversos grups familiars, amb rellevància per a la poliàndria, que entre els zo’è és altament estimulada i desitjable socialment com element de les relacions familiars i polítiques. Cal remarcar que entre els zo’ès la poliàndria no és eventual ni tant sols “tolerada” com mecanisme d’equilibri demogràfic, tal com passa amb d’altres pobles Tupí a l’actualitat (la piràmide poblacional zo’è manté un notable equilibri per gènere) sinó que assumeix el caràcter ple descrit per Cooper (J.M. Cooper, citat per R.B. Laraia, 1963), o sigui “formes de matrimoni que són sancionades socialment i patrocinades culturalment, incloent cooperació econòmica i cohabitació residencial, així com amb tots els privilegis sexuals”. A la societat zo’è, és comú que una dona, particularment quan té diverses filles (però no necessàriament), es casi amb diverses parelles, algun dels quals podria en el futur disposar de les seves filles. En aquest sistema, la tendència a l’uxorilocalitat és rellevant,  donant-se el cas que de vegades la mare de l’esposa d’un individu també és la seva esposa, el que virtualment eliminaria la categoria de “sogra”. D’altra banda,  els casaments múltiples i successius entre els zo’è sembla ser un dels motius de la limitada utilització dels “termes de parentiu” en tant que vocatius atès que les múltiples possibilitats de matrimonis diversos al llarg del temps, que bàsicament divideix els altres en conjugues virtuals o no, imprimeix als zo’è la peculiaritat de ser una societat Tupí on la majoria de vegades les persones son cridades per llurs noms propis (esmentem de passada que els individus assumeixen diversos noms propis al llarg de la vida).

Aspectes de cooperació econòmica i aliança política també són preponderants en la definició de matrimonis múltiples, car s’esdevenen casaments poligàmics fins i tot quan no hi ha descendents immediats disponibles per a un casament posterior. I molts casaments es consubstancien com una mena de “compensació” relativa a un matrimoni anterior entre dues famílies en una permanent recerca de reciprocitat i proporcionalitat que sedimenta les relacions polítiques i econòmiques de grups aliats a través del temps.

Els “iü” a una societat sense líders

En general les negociacions matrimonials són dutes pels homes madurs dels nuclis familiars, alguns homes influents que els zo’è, eventualment (i només  en aquell context) s’hi refereixen com els “iü”, mot que vol dir suport, gaiato: és el mateix mot que s’aplica al biga mestra de la casa, a la columna vertebral en relació al cos, o al cilindre central d’una llanterna. Es tracta d’una conducció subtil, car tots els parents immediats hi opinen, fins i tot rememorant esdeveniments passats o fent conjectures per al futur. Diríem que els “iü” són homes viscuts i emprenedors, que al llarg de la vida s’han fet notar per l’iniciativa en l’obertura de nous camins i “indrets” (conreus, construcció de cases, estructuració  o recreació de poblats), així com en les negociacions i manutenció d’aliances polítiques. La cultura zo’è no reconeix caps ni xamans, i els “iü” només poden ser considerats com lideratges nuclears de curta durada; de tota manera, sustentadors del tarannà cultural zo’è i del seu difus model de poder col·lectiu.

Tals aspectes intergeneracionals dels casaments poligàmics entre els zo’è asseguren extenses xarxes d’aliances familiars al llarg de generacions. És comú, en el mateix sentit, que un home es casi amb una dona d’una o dues generacions anteriors, i que durant aquest casament convisqui durant uns quants anys amb una filla d’un altre matrimoni d’aquesta dona (o fins i tot una néta), la qual futurament, després de la pubertat en serà l’esposa. Homes madurs i entrats en anys es casen amb nenes que seran entrenades i ensenyades per les altres esposes adultes, i en arribar a la pubertat podran ser cedides (o no) en casament a alguns dels descendents joves del seu marit. I homes molt joves, preadolescents o adolescents es casen amb dones madures o  entrades en anys que d’alguna manera esdevenen “conductores” del seu aprenentatge social fins que no surti l’oportunitat d’un casament amb una dona de la seva generació. Les dones més velles fan un important paper  pedagògic i polític, atès que son responsables de la iniciació sexual i transmissió practica als homes joves en nombrosos aspectes culturals i de subsistència relatius a les formes de vida zo’è. Finalment, el casament entre els zo’è –i no només el casament en si, sinó també les relacions sexuals eventualment negociades com a intercanvi de favors o prestació de serveis- dibuixen un gran nombre de relacions polítiques i econòmiques que s’expressen en aliances o evitacions formals observables quotidianament. La intensa mobilitat geogràfica de nuclis i famílies, en constants anades i vingudes per camins múltiples i localitats d’ús estacional promou relacions socials altament dinàmiques, alimentades per esdeveniments i aproximacions generades per les activitats econòmiques i materials.

Caçadors recol·lectors

Pel que fa a la cultura material, els zo’è comparteixen diversos elements culturals del que en diríem de “tradició Tupí”: són caçadors per excel·lència (cacen exclusivament amb arc i fletxes), dominen la minuciosa tecnologia de producció de la mandioca (Manihot utilissima) i els seus derivats i els seu principal producte de collita és la castanha-do-Pará (Bertolletia excelsa), important complement proteic disponible pràcticament durant tot l’any. Els conreus són familiars, i a més de la mandioca conreen diversos tubèrculs (ipomoea i dioscorea), pebres (casicium), diverses menes de plàtans (musáceas) així com el cotó (Gossypium sp.) utilitzat per a la confecció de guarniments, lligat de fletxes i les indispensables tipóias amb que son carregats els més menuts. Les xarxes tradicionals, prou duradores i pesades són confeccionades amb material de castanheira, i des de fa poc alguns zo’è en fan models similars amb el cotó nadiu, tanmateix més lleugeres i amb un cost ecològic més raonable. L’urucum (Bixa orellana) és indispensable com tint de les peces de cotó i com guarniment corporal femení –la pintura extensiva del cos amb vermell d’urucum per a les dones, és un element estètic imprescindible per tal de denotar embelliment i polidesa, així com la tiara de plomall d’urubu-rei, les moltes polseres d’escorça de castanha i la polsera més llarga, incrustada de fragments de la carapaça del sowe’hú una mena de planta selvàtica, i també amb llavors amb acabat de fils trenats de cotó. Els homes fan servir l’estoig del penis confeccionat amb tires de palla de palmera saku’ruäm, i es guarneixen amb collars de dents, llavors i fragments de tucumä (també aprecien incloure-hi petits objectes occidentals, com trossets de plàstic o metalls en una mena de reinvenció estètica de disseny del reciclatge...) lligams de cotó i eventualment pintures corporals fosques fetes amb jinapó (Genipa americana).

El guarniment labial dels zo’è, el m’berpót, és el distintiu ètnic per excel·lència i la referència visual col·lectiva de l’ésser zo’è. És fet de fusta clara i massissa d’un arbre nadiu, el poturú, arriba als 8 centímetres de diàmetre i vint de llarg en el cas dels adults i caracteritza la cara zo’è. L’ostenten amb orgull com distintiu de bellesa i identitat social i segons la cosmologia zo’è l’ús en va ser ensenyat per l’avantpassat Sihié’abyr (el difunt Sihiét), una mena d’”heroi cultural” gairebé omnipresent en la tradició oral del coneixement zo’è. La cerimònia de foradar l’àrea inferior del llavi (feta amb os afilat de cama de macaco koatá,  -gènere Ateles-) i l’implant del primer i petit m’berpót és un del ritus de pas més importants d’inclusió i vincle social col·lectiu i s’esdevé als volts del set anys a les nenes i als nou en els nens, i després serà substituït periòdicament per un de més gran fins a assolir la mida d’adult.

Les dones fan utensilis de cistelleria (banos, tipitis, peneiras, ùtils per a guardar-hi plomes i puntes de fletxa) però tots dos sexes confeccionen la motxila vegetal renovable o pehít, trenada amb fulles de palmera sakuri que és extremadament útil per a transportar-hi qualsevol càrrega eventual que sorgeixi en les múltiples trajectes per la selva. L’art de les plomes s’exemplifica en la curosa fabricació de les fletxes i la tiara femenina feta de plomatge petit del pit de l’urubu-rei (Sarcoramphus papa), així com els elaborats guarniments (collars i braçalets) usats exclusivament durant els seh’py, les festes rituals promogudes entre els diversos nuclis com intercanvis cerimonials.

La ceràmica és utilitària i fonamental per cuinar car els caldos, farines i beijús dels zo’è son cuits o rostits en grans estris de ceràmica foscos i brillants de diverses mides i formes que son fets en un procés molt minuciós tradicional que les dones es passen de generació en generació. Alguns individus van adquirir estris d’alumini els primes anys de relació interètnica i són encara cobejats pel poc pes si cal traginar-los però arreu n’hi ha forces de les tradicionals que poden seu usades fins i tot per persones en trànsit si n’han de menester.

La pesca s’ha incrementat amb l’adquisició d’hams metàl·lics i fil de nylon però es manté la pesca tradicional amb arpó artesanal i amb el timbó (Lonchocarpus sp), que retira l’oxigen de petites represes al riu bo i atordint el peix. Les caceres solen ser individuals, tot i que en determinades èpoques de l’any son marcades per l’abundor de determinat animal a certes àrees del territori (per exemple hi ha la temporada del macaco-gordo o bé la de l’urubu-rei) que mou grups vers acampades estratègiques, en que petits o grans grups s’estableixen per una temporada conferint continuïtat al tarannà zo’è amb tots els seus detalls i dinàmica social. L’abundor de porcos-do-mato (queixada, Toyassu pecari pecari, en zo’è: tadza’hú) que transiten en gran manades a certes èpoques ocasionen l’excitant espectacle de llur cacera col·lectiva, en que els homes corren veloços a l’encalç del porc mirant d’abatre’n amb les sagetes el màxim nombre possible, i les dones s’esmercen en capturar-ne les cries espantades que s’enduran com xerimbabos (en zo’è, ‘raimbé) i criats amb molta cura. Els zo’è crien una infinitat d’animals silvestres quan tenen l’oportunitat de capturar-ne les cries, però mantenen una relació especial amb el porco-do-mato (4) que esdevenen una mena de gos domèstic que avisa amb el seu petar de dents característic de l’aproximació d’estranys. Més enllà d’això, els zo’è relaten que en un temps anterior a la recreació de la humanitat pel demiürg Ninpuhan (destruida en un cataclisme on es cita un gran diluvi i una pluja de foc caiguda dels cels) alguns tadza’hú foren transformats en zo’ès ço que els reporta alguna afinitat genealògica amb aquesta espècie.

Els rituals col·lectius

Diversos ritus de pas marquen períodes simbòlics en el desenvolupament de la vida zo’è: hi ha cerimònies associades al naixement, al post part, a la perforació de la barbeta per a la inserció del primer mber’pót, la primera menstruació de les noies, la primera queixada caçada pels nois, la primera anta caçada per l’adolescent, en els matrimonis formals i als ritus fúnebres. Com invocació de la sort empren parts dels animals cobejats (per l’èxit en la cacera), així com els banys i altres elements de “purificació” (el concepte de salut entre els zo’è està construït  a partir de l’absència d’impureses als cossos o ens estranys dins el propi cos) són els rituals més quotidians, esdevinguts en el si de la família i sense ostentació, gairebé sempre orquestrats amb la cadència de càntics mil·lenaris que se situen entre la música i el diàleg o el monòleg ritual. Els zo’è són d’una musicalitat intensa, i és freqüent que les dones facin la major part de llurs tasques tot taral·lejant en veu baixa els seus cants rituals, com és sovintejat de trobar-se els homes caminant per la selva amb una de les mans tapant-se l’orella bo i entonant ben baixet la seva música en un entotsolat exercici acústic.
El ritual col·lectiu més assenyalat que alimenta la dinàmica social entre els diversos nuclis zo’è és sens dubte el Seh’py, que és el nom de la festa i alhora el de la beguda servida en abundància a partir de determinat moment. Aquesta beguda fermentada de forma natural pot ser de qualsevol fruita o tubercle disponible a l’estació: bacaba, cará, patauá o d’altres, mentre sigui en grans quantitats. La festa que rep el nom del nom genèric de la beguda pot ser una commemoració d’una aliança matrimonial, una retribució cerimonial a un homenatge anterior o en motiu de la perforació sublavial d’un petit de la família. Però sempre està pensada i planejada amb prou temps (inclús perquè requereix la disponibilitat natural d’algun dels elements rituals com ara la matèria primera per a la beguda, les fibres per a la confecció de la túnica de dansa que faran servir els homes, el sy’pi que és un element de purificació ambiental) i és precedida de molts convits rituals i preparacions simbòliques.

El seh’py expressa profundament tant l’aproximació col·lectiva dels diversos nuclis familiars com els distanciaments rituals que amaren la cultura zo’è. És el moment màgic i únic on tots els homes poden ballar amb totes les dones per bé que durant aquesta dansa els gestos son marcadament cerimonials i mil.limetricament observats, i que les dones mantenen la mirada apartada de la seva momentània parella de ball. Hi ha un camí delimitat a recórrer, una forma d’arribar-hi, un lloc per esperar-se i un moment específic d’endinsar-se a la festa, segons l’origen i la relació del grup que hi arriba amb l’amfitrió. Hi ha cants específics, danses específiques i tot un desenvolupament col·lectiu de memòries de tradicions orals de fets remarcables i mites del passat. Hi ha una actualització de tota la cosmologia zo’è que al seh’py es ressocialitza i exerceix el seu poder de coerció damunt les noves generacions. Després d’una nit sencera de danses i cants, els homes matinen tot bevent i tornant a expel·lir ritualment la beguda que puguin ingerir car la finalitat no és alimentar ni elevar al trànsit a l’individu. Es totalment vomitada col·lectivament com si aquesta emissió gàstrica voluntària i col·lectiva fos l’epifania en que una societat es desfà de llurs mals en una gran celebració purificadora de vida. Així és la catarsi col·lectiva dels zo’è: celebrar el seu modus vivendi purificant tots i cadascun dels homes, extirpant col·lectivament del fons dels seus cossos qualsevol traça que els aparti de la consciència pública de pertinença a una única societat humana, la societat on tots son “nosaltres”, per bé que existeixin els que són immediats i aliats, i els qui no comparteixen els mateixos camins (els zo’è d’altres poblats i nuclis) que hagin de ser ritualment evitats, però que són part imprescindible d’un tot.

Política indigenista i fricció interètnica

Tota aquesta vitalitat cultural en temps de globalització i d’evident i descoratjador descontrol de les politiques socials i ambientals per a la conservació de la selva amazònica no són, de cap manera, fortuïtes o senzillament fruit de l’aïllament geogràfic dels zo’è. Després del dissortat contacte amb finalitats proselitistes i de mermes demogràfiques que els podrien haver dut a l’extinció, els zo’è semblaven condemnats a la trista trajectòria de nombrosos pobles indígenes del Brasil: disgregació social, dependència econòmica, pèrdua de la identitat cultural i progressiva incorporació al estandards de misèria social dels indis. Fins i tot als primers anys d’actuació de l’òrgan indigenista oficial en que es van primar els precisos i contundents esforços en restituir la salut col·lectiva, així com a l’encarrilament jurídic per al reconeixement del territori indígena, les practiques locals de relació entre l’agència de contacte i els zo’è repetia el mateix desencantat model paternalista de donacions i intercanvis materials i de serveis sense criteri adequat tot perpetuant la sedentarització dels grups específics entorn del centre d’assistència i reforçant xarxes de privilegis completament incompatibles amb la integritat de la cultura zo’è. Aquets canvis que van arribar a incloure l’alimentació “de blanc” cedida regularment en contrapartida a serveis i prestacions a canvi d’informacions antropològiques, ampliaven el continuisme del model missioner i encaminaven els zo’è pels viaranys comuns dels indis “integrats” a la societat (per bé que fóra millor dir-ne “desintegrats per la societat”).

Aquest destí previsible va començar a modificar-se efectivament a partir de l’any 2000 quan en un procés intern de maduració autocrítica en  marxa, la CGII va transformar les tradicionals “Àrees  d’atracció” en “Fronts de protecció etnoambiental” significant l’esforç i redimensionament de la visió i acció d’aquest sector específic de la FUNAI al costat dels pobles indígenes aïllats sota jurisdicció seva. El 1996, amb la designació de l’indigenista Joao Lobato com a cap del Posto de Cuminapanema, ja es va iniciar una gestió de modificacions  internes que ratificarien una acció diferenciada en la línia política i administrativa dels treballs amb els zo’è. Recolzat pel sertanista Sydney Possuelo llavors cap del CGII, Lobato, la formació del qual com indigenista s’origina en els ambients alternatius a mitjans dels vuitantes, duia com a bagatge una significativa experiència de camp i una sensibilitat critica en relació als models dels processos de contacte, i en aquest moment polític pot per fi disposar de suport institucional per tal de promoure un procés inèdit de “sanejament cultural”, tot reforçant el progressiu rescat de l’autonomia econòmica i social dels zo’è, junt al control de l’accés extern (almenys de l’accés oficial) a la Terra Indígena. Un procés extremadament treballós, complex, prenyat d’incerteses i àmpliament criticat, però que sens dubte ha rendit als zo’es dividends incomparables en termes de salut, conservació ambiental i plenitud cultural, possibilitant a aquest poble l’exercici del seu modus vivendi de forma integral i concatenant creixement demogràfic amb qualitat de vida.

A l’actualitat els zo’è retornen plenament a la seva intensa mobilitat geogràfica que es tradueix en una extensió dels intercanvis interns –econòmics, socials i cerimonials- que són el nucli de la seva cultura. Malgrat l’adquisició de cert nombre d’elements bàsics de tecnologia externa que beneficien la producció alimentària i la seguretat en relació als accidents a la selva (navalles, matxetes, hams, fils, instruments agrícoles bàsics, lots i piles) aquests elements son cedits equitativament pel Front de Protecció Etnoambiental que en manté el control individual de les donacions eliminant la necessitat o voluntat dels zo’è d’instal·lar-se a l’entorn de la seu del Front.  Els zo’è tenen accés a informacions diverses a través del vídeo emprat com instrument de propagació d’idees i preguntes sobre el món extern, altres pobles indígenes, sistemes de producció, medi ambient. Equips de salut i de documentació només tenen accés a l’àrea si son autoritzades per la CGII/FUNAI el que permet un control epidemiològic puntual important per a l’estabilització dels quadre immunològic de la població.

El Front de Cuminapanema disposa de professional sanitari a tot temps i la CGII ha dotat l’àrea d’una excel·lent infraestructura sanitària incloent-hi consultori d’odontologia complet i ambulatori adequadament equipat, que permet l’atenció diària i ràpida de les urgències  resolubles dins l’àrea i una articulació externa eficient per bé que informal per a l’agilització de les urgències que exigeixin la sortida de l’àrea. El quadre de vacunes és actualitzat periòdicament mitjançant els equips de salut de FUNASA institució que també promou a l’àrea campanyes antimalàriques sistemàtiques juntament amb la CGII. La malària que esdevingué epidèmica després del contacte ha reduït la seva incidència assolint l’índex zero durant el bieni 2001/2003. Fins i tot en el cas de fallades de programació, atenció o forniment de medicació per part de FUNASA el que desgraciadament s’esdevé a les àrees indígenes en general, la CGII té previstos mecanismes de suport eficaç a l’àrea zo’è gràcies al dinamisme i  l’esforç abnegat  de l’equip del Front que està duent a terme un treball extremadament positiu i continuat amb els zo’è. Aquest equip, naturalment, se’n ressent de les limitacions de l’aïllament geogràfic inclosa la carència d’informacions externes, d’una articulació política més àmplia, de condicions materials i humanes per a la realització de vigilància territorial efectiva i fins i tot de seguretat personal en un context d’interessos espuris i de cobdícia creixent sobre el territori zo’è . La qüestió bàsica d’aquest panorama indica respecte del futur immediat que cal desenvolupar les relacions interètniques inevitables en un procés històric d’expansió que restringeix dia rere dia les fronteres dels “límits del món” que és com s’expressen els zo’è en relació als límits del seu territori. La CGII espera que una acció pedagògica a llarg termini mitjançant el diàleg, les imatges en video, les visites selectives i les discussions internes en la seva pròpia llengua, produeixi reflexions critiques col·lectives suficients que permetin els zo’è un cert grau de maduresa política, deixant-los més preparats i menys vulnerables als impactes de la confrontació interètnica que inevitablement s’esdevindran. Els zo’è instigats per la curiositat i seducció material irresistible de l’admirable “món nou dels kirahí” ja no temen els virus i bacils dels invasors, conscients que la presència permanent del Front sempre atendrà ràpidament  qualsevol problema de salut. Alguns joves comencen a utilitzar rudiments de llengua portuguesa apresos suara i adés en anys de convivència fragmentada amb l’avidesa del qui copsa que la paraula és l’exercici del poder que traspassa els límits d’arreu. I de bell nou la distància entre la intenció i l’acció efectiva, religiosos proselitistes entre d’altres assetgen els zo’è als limitis de la Terra Indígena temptant amb robes, estris i quincalleria –segons els zo’è fins i tot un telèfon portàtil se’ls va ensenyar, revelant el propòsit d’oferir com a donació dels cels els objectes materials que “la FUNAI no us dóna” . La intenció ja verbalitzada per un dels missioners interessats és adquirir parcel·les limítrofes a la TI i atreure-hi els indis, atès que la FUNAI no els n’autoritza l’activitat dins el territori.

L’aïllament dels zo’è és cada dia més compromès amb l’expansió de l’agroindústria de la soja i l’inexorable materialització de la rodovia BR 163 (Cuiabá-Santarém), fets econòmics que estan redissenyant acceleradament tot el panorama d’ocupació territorial a l’oest de l’estat de Pará. El sector de la fusta un dels segments més articulats i políticament més cohesionats de la regió, precursors de primera hora dels camps de monocultiu ja han endegat la seva acció devastadora a partir dels nuclis urbans regionals (Santarém, Oriximiná, Óbidos) projectant-se sobre el límit sud del TI i aproximant-se perillosament a les “fronteres del món”. Seria millor que aquestes fronteres s’expandeixin per als zo’è que no pas veure-les fagocitar per la voracitat dels kirahí. Ara és l’hora d’una mirada profunda a les nostres accions i immunes a certeses ideològiques o conviccions prèvies, sumar actituds sinèrgiques en pro de la integritat i perpetuació de la vida del poble zo’è, els tupí de la frontera del món.

Rosa Cartagenes és indigenista
i Llicenciada en Comunicació

N del T
(1) 238  al 14 juliol de 2007
(2) conreuadors recol·lectors de la castanha do Pará
(3) Exploradors, experts en el “sertao”, la jungla.
(4) una mena de senglar més petit

BIBLIOGRAFÍA

Cabral, A.S.A.C. – Notas sobre a fonologia do Jo’é – Moara: Estudos de Línguas Indigenas – Revista dos Cursos de Pós-Graduaçao em Letras- UFPA, 1996

“Algunas evidencias lingüísticas do parentesco genético do Jo’é com as linguas Tupi-Guaraní” – ibidem

FUNDAÇAO NACIONAL DO INDIO-MINISTERIO DA JUSTIÇA Departamento de Índios Isolados – Sistema de Protecçao ao Índio Isolado”

FUNDAÇAO NACIONAL DO INDIO-MINISTERIO DA JUSTIÇA Departamento de Índios Isolados “Relatorio final – Reuniao das Frentes de Contato-2000”, Brasilia, abril de 2000

FUNDAÇAO NACIONAL DO INDIO-DEPARTAMENTO DE ÍNDIOS ISOLADOS/Frente de Proteçao Etnoambiental Cuminapanema- “Projeto Zo’è: Por uma alternativa crítica de Contextualizaçao Interétnica”, Brasilia 2001

FRIKEL, P. “Classificaçao Lingüístico-Etnológica das tribus indigenas do Pará Septentrional e zonas adjacentes”- Revista de Antropologia, vol.6/2, Sao Paulo, 1958

GALLOIS, D.T. & BINDÁ, N.H.  – “Relatorio de identificaçao da Terra Indigena Zo’è” (Portaria 309/pres Funai 04.04.97) Sao Paulo, 1998

LARAIA, R.B. “Arranjos poliàndricos na Sociedade Surui”- Revista do Museu Paulista, v.XIV, Sao Paulo, 1963.

LOBATO, J.C.S. – “Situaçao Zo’é: O Aprendizado de um Contrato”- P.I.N. CVuminapanema, 1998

“Relatorio de Atividades e Avaliaçao Anual julho-novembro 2003” – Frente de Proteçao Etnoambiental Cuminapanema, Terra Indigena Zo’é. 2003.