Inici  
  Projecte Històric Dossiers  
  Webblog

La Terra Indígena dels Zo’è de Cuminapanema
per Albert Abril

Quan vaig començar a interessar-me pels grups humans de la selva amazònica, la tribu Zo’è encara no havia estat contactada. Els zo’è vivien aïllats al seu país magnífic però impossible, a la selva remota a tocar de les Guaianes, i en un recó de la història. I probablement ignoraven que eren a punt de sortir-ne.

Des de segles, al mateix territori del riu Cuminapanema, o potser en algun indret diferent,  els zo’è havien fet via mantenint les seves formes ancestrals. Quan els van contactar, els exploradors del govern van establir que la població rondava els cent individus una xifra al límit d’encetar el procés d’autoextinció, que és un dels paràmetres que aconsellen la intervenció  als protocols oficials de contacte de la FUNAI, la Fundaçao Nacional do Índio depenent del ministeri de Justícia del govern de Brasilia.

El país zo’è es diu oficialment Area Indigena Delimitada, Terra Indigena Zo’è. Té 624.000 hectàrees i un perímetre de 463 kilòmetres. Està ubicat entre els rius Erepecuru (a trams, Cuminá) i Cuminapanema.

Contactats en la passada dècada, els zo’è és una de les tribus menys contaminades culturalment de l’Amazònia. Un  luxe que ens permet retrobar-nos amb una societat de model paleolític, que es correspon a l’edat del foc.

Els zo’è no coneixien el ferro ni treballaven la pedra en ser contactats ni ho fan encara habitualment. Vaig poder tenir a les mans una estri similar a una destral prehistòrica, val a dir que finament treballat i polit, consistent en un tallant de sílex relligat a un mànec de fusta: però es tracta d’un estri desenterrat pels mateixos zo’è, i localitzat a sota terra mitjançant un dels somnis-revelació que tenen, especialment algunes dones.

L’estri, pertany a alguna cultura anterior als zo’è que fou present al mateix territori que ara ocupen ells, cultura que sí que hauria arribat als paràmetres tècnics de l’edat de pedra. Els zo’è per afilar les fletxes fan servir incisius de cutia, un mamífer  rosegador (una gran rata, comestible de carn molt fina i saborosa). I per afilar aquests incisius de cutia fan servir fusta d’una duresa extrema. És així com supleixen la pedra, que no han tallat mai.

L’únic metall que han conegut el comencen a fer servir ara, en el context d’una política d’inducció cultural molt curosa que cerca no substituir cap estri zo’è per un de nou de la civilització. Les olles per coure, per exemple són de terrissa que es fan ells mateixos. Per raons ecològiques substitueixen alguns tints vegetals que a més no duren tant, de vegades relliguen les plomes de fletxa amb carret de fil fabricat per comptes del fil de kuravá (una mena d’atzavara) tradicional, se’ls ha induït a no fer servir el crani de macaco per a fer-se els cullerots amb que mengen, i substituir-lo per closca de carbassa, però el normal és que cap element nou en desplaci un de tradicional. Algun mirall es va introduir molt recentment després d’anys de resistir-s’hi. I és que quan no en tenien l’esperit de col·lectiu es reforçava en haver-se d’empolainar els uns als altres, com ara encara quan s’esporguen. D’ençà que en tenen algun, els adolescents, com els de casa nostra, l’han convertit en objecte de culte i han començat a fer-se pentinats, posar-se cintes, fer-se dibuixos a la pell ...

Esdevenir caçador i guerrer

Pel que fa al metall, doncs, d’ençà d’un temps la FUNAI proporciona als caçadors tres estris concrets: el “matxete” que necessitaran per desenberdissar la selva i per mantenir els camins; un ganivet d’uns trenta centímetres de fulla per a especejar la carn de caça si l’han de dur lluny, i una navalla petita per als usos més variats.

Els infants petits quan deixen de dependre de la mare i poden campar-se-les tenen prohibit sortir dels límits del poblat. L’aparició del pèl púbic marca el moment en que el xicot pot traspassar aquests límits, i això és important perquè des que pot traspassar el límit i entrar a la selva, esdevé un caçador i potencial guerrer. És en aquest moment en el que se li lliuren els seus estris de caçador, i comença a proveir de menjar a la família. També és el moment a partir del qual ja pot tenir esposes i els més jovencells solen començar per una dona molt madura que li n’ensenyarà.

Poligàmia i poliàndria en una societat comunitària i sense jerarquies

El caçador du l’aliment per a la família i per a la comunitat, perquè els zo’è semblen haver trobat la pedra filosofal per la que ha lluitat la humanitat des que el món és món.

En un model d’organització, que les nostres civilitzacions han teoritzat ad nauseam, la dels zo’è no és una societat jeràrquica: les decisions es prenen senzillament per consens. No hi ha líder social ni religiós, no hi ha tuxaua, no hi ha xamam, ni consell de vells. Només ocasionalment s’imposa l’opinió d’algun home experimentat i amb iniciativa als qui anomenen Iü, que vol dir suport, gaiato, biga...però és un lideratge passatger i encara en el context d’una assemblea on tothom opina, rememora i fa prediccions...Durant la meva estada al territori un jove de nom Hai estava a punt de perdre un ull en haver-se-li infectat per una ferida. Mentre hom va creure que el perdria, el doctor encarregat del seguiment, bon coneixedor de la sociologia de la tribu i que treballa en un programa per al padró i recompte dels zo’è, va considerar que s’havia de posar en antecedents tota la tribu de l’evolució de Hai, atès que sense visió triangulada i per tant sense poder caçar (almenys amb eficàcia) i alimentar el seu grup, el seu estatus social variaria, fet que convertia el cas en un afer comunitari.

Tampoc no existeix la propietat estricta. Si algú entra al poblat un sac de castanha, d’aquell sac en menjaran tots. Si un caçador ha entrat una peça, d’aquella carn en mengen tots fins a acabar-la. Tot és de tothom (us sona?).

A més és una societat poligàmica i poliàndrica, com altres pobles amazònics tanmateix. Recent arribat a un dels poblats, un xicot de nom  Vie’i  (els zo’è  es diuen noms com Pukú, Sararà, Kitá, Toha’ri, Koap’in, Kai’po, Shú, Sera’it, Kua’im, Kear’po, o Jurusi i el canvien varies vegades al llarg de la vida) em va dir que tenia tres esposes, però que feia poc se li n’hi havia mort una  i assenyalant-me una noieta va dir “és la meva dona” i després assenyalant-ne una altra dir ”i aquella també”. I després assenyalant un xicot : “i aquest és el seu marit”. Per després afegir que “és el meu germà”.

Les parelles però, són estables i duradores i atribueixen els fills al pare que assenyala la mare. Com que no hi ha conflicte social, a la mare no li cal tergiversar els fets i ni se li acut a ningú. Tots els nadons són benvinguts i no és gens infreqüent veure els pares ocupar-se’n, i si no, resten enjogassats lligats a un pal per la cameta, car no hi ha equivalent de bressol ni de caminador. No cal dir que procreen des de molt joves i per mètodes naturals. La cesària està desterrada com a mètode i els responsables de FUNAI admeten fins i tot un petit risc de parts dificultosos per tal de preservar els mètodes de tota la vida. Al capdevall és un risc assumible, amb una incidència de complicacions molt baixa.

Les relacions matrimonials, son múltiples, intergeneracionals atès que alguns marits es casen també després amb filles joves de llurs esposes que els han estat guardades. També noiets joves es casen amb dones molt grans que els fan un acompanyament formatiu fins que són adults i incorporen noves esposes. Els casaments poden tenir o no ritual, però no són simples combinacions promiscues i s’esdevenen per a establir un model de permanència, cohabitació sota un mateix sostre, cooperació econòmica i  tots els privilegis sexuals que comporta (com atribueix a l’antropòleg Cooper l’informat article de Rosa Cartagenes, indigenista, que trobareu en aquest mateix dossier).
La reproducció en un grup tan reduït no ha ocasionat però, problemes de consanguinitat, almenys observables. Com devia ser en els primers petits grups humans prehistòrics, o fins i tot en els actuals grups reduïts d’homínids que també es reprodueixen en grups limitats, la reproducció entre parents no genera problemes entre els zo’è.

Mentre aquest observador era al territori va néixer el zo’è 239. La mare una dona madura no va presentar problemes, i el formós nadó feia una evolució normal. Passarà a afegir-se a aquest grup que s’espera que arribi als tres-cents individus, la frontera per a garantir-ne la continuïtat, en els propers dos o tres anys. Com ja s’ha esmentat, en ser localitzats, els zo’è anaven de cap a l’extinció amb un centenar d’individus amb un estat de salut general molt compromès degut als primers contactes amb missioners blancs.

King Kong i joves a dojo per a un canvi inevitable

Degut a aquest increment demogràfic el setanta per cent de la població zo’è té menys de vint anys. L’expectativa de vida encara està per veure quan una part  important de la població és tan jove, però val a dir que s’hi veuen pocs vellets que puguem situar als llindars de la setantena o vuitantena, cosa que indica que “abans” l’expectativa no era pas gaire alta.

De fet els primers contactes fets per missioners en condicions gens prudents van ocasionar greus epidèmies i mortaldats de malalties contra les quals els zo’è no tenen defenses entrenades. A base de passar epidèmies de grip, cosa ben freqüent i que ells no havien tingut mai, hom espera que generació rere generació s’aniran immunitzant. Altra cosa és la malària, un greu problema que requereix campanyes periòdiques de tractament, però que com és sabut encara no té vacuna.

Els joves ho dominen tot doncs, però en una societat en la que ja s’havia valorat sempre molt més el present que el futur. El zo’è es mou per interessos de present i no pas de futur com nosaltres i aquesta és una visió més aviat de jove. Un jove que té al davant uns canvis immensos que es manifesten en canvis de conducta com una preocupant fascinació per la roba, o el costum de deixar-se el cabell llarg al contrari de les generacions precedents que se’l deixen ben curt, tot recuperant una estètica clàssica dels indígenes.

Els nous zo’è veuen de vegades arribar forasters que van vestits, que duen càmeres on es volen veure, rellotges que diu que serveixen per mesurar el temps, ells que el compten per llunes, i ulleres que els agrada posar-se ni que siguin graduades. Forasters que han arribat en avioneta (!) des de la llunyana Santarém, el nou límit del món que fins ara situaven a la petita ciutat d’Alenquer, i abans encara als límits de la selva.

Això genera el que el sociòleg Roberto Cardoso de Oliveiras dibuixa com dos grans discs sobreposats en part, ocasionant una zona de procés de fricció interètnica a l’espai que es trepitgen mútuament.

Algunes nits els joves van des de llurs poblats al Posto de Contacto (la seu del Front de Protecció Etnoambiental) de la FUNAI i els posen videos sobre la vida dels indis nord-americans (Gerónimo) i altres referents. Resulta xocant, (és a dir és tot un shock!), veure’ls riure amb l’escena de l’enamoradís King Kong caçant avionetes a l’Empire State mentre manté la delicada Fray Wray en un puny. I és que és un cas únic on poden reconèixer-ne  els  referents, des del gran macaco (el seu Koatá’uhú), a les avionetes amb que hi arribem, fins a actituds com ara la protecció dels febles (de les noietes), ells, guerrers i caçadors. I tanmateix riuen de gust com infants, que semblen tenir una psicologia col·lectiva extremadament procliu al joc, al divertiment, a la curiositat. Una manifestació d’aquest tarannà d’infant encuriosit és la petició exhaustivament reiterada, fins a l’esgotament, de que se’ls digui en d’idioma del visitant com es diu tot: des de cada peça de roba fins a les parts de la cara i del cos, i els objectes que du, siguin ulleres, rellotges, màquines de fotos, bolígrafs, nom del lloc de procedència, noms dels familiars, al que cal correspondre demanant-los el seu nom (awehene, o awehene’he si hi afegim el reflexiu) i que em va permetre donar-los durant dies les seves primeres nocions de vocabulari català, ja que acostumen a trobar respostes en portuguès, certament no pas tant diferents.

Els zo’è ja han començat a canviar. Dintre d’unes dècades ja no seran més aquells zo’è del moment del contacte que encara són avui,  de patrons estrictament prehistòrics, i moltes coses hauran començat a deixar de ser com eren...

Els criteris de contacte

Després d’anys d’assajar formules no sempre respectuoses amb la millor conveniència dels indígenes, la Fundació Nacional de l’Indi (FUNAI) ha elaborat a través del CGII, Coordinaçao Geral de Indios Isolados, uns criteris d’intervenció en el cas de tribus no contactades, que val a dir que no sempre coincideixen amb el concepte d’aïllades, car n’hi ha d’aïllades que són ben conegudes de fa anys. La FUNAI és un organisme governamental que depèn  del ministeri de Justícia i fins fa poc també de l’Interior. Del departament a la seu oficial de Brasilia, en depenen els Postos de Contacto dels Fronts de Protecció Etnoambiental, que es com se’n diu ara (en el cas zo’è, de Cuminapanema) un cop s’ha decidit establir-los. Com es pot veure la terminologia -i no només la terminologia- és d’inspiració militar, perquè tradicionalment les missions d’exploració, delimitació i assentament en un territori era cosa de l’exèrcit. Els primers exploradors eren militars, començant pel famós i benèfic general Rondón i exclusivament militars –en funció de conquesta i ocupació d’un territori per a l’Estat- fins que s’hi van afegir exploradors i científics.  La introducció del concepte Etnoambiental és ben recent, així com el canvi de Posto d’Atracçao pel de Posto de Contacto més respectuós amb la intenció de deixar que la tribu romangui als poblats disseminats pel territori ancestralment.

El contacte es decideix per un protocol molt ben definit que inclou conceptes com que la tribu localitzada estigui en perill per diverses raons. Pot ser que estigui sent atacada per altres tribus veïnes, cosa prou freqüent. O que el seu territori hagi estat envaït per companyies a la recerca dels tresors de la selva, com ara fusta, or, petroli, pedres precioses... i que a més això generi conflicte, potser amb violència. Potser amb molta violència. Els zo’è s’han vist amenaçats sovint per una tribu molt bel·licosa que tenen al nord-oest del seu territori, els wai-wai.

Fa pocs anys els indis Cintas Largas, van fer fora els treballadors d’un grup empresarial que s’hi havia instal·lat a la recerca de recursos sense demanar-los permís, com sol passar. En els enfrontaments van matar almenys trenta forasters (o això és el que recull el sumari judicial, perquè de fet s’assegura que van ser molts més, potser tres vegades més). Als indis  no els va passar res, perquè són legalment  irresponsables i tutelats legals (de l’estat s’entén), per prevenir la possible invalidació judicial d’acords amb terceres parts als que puguin arribar entabanats per agents de multinacionals que cerquen explotar recursos, i perquè se’ls considera amb informació legal insuficient per a signar acords. De fet fenòmens com la poligàmia serien il·legals segons les lleis de l’estat brasiler.

Uns altres veïns dels zo’è, els korubo, són considerats una tribu violenta i perillosa que certament presenta un historial d’enfrontament amb els blancs.  De fet no manquen teories que si atribueixen un caràcter més sociable als zo’è és perquè en el contacte no hi va haver gaire violència.

Però tanmateix durant els primers sobrevols per a localitzar-los els seus guerrers disparaven núvols i núvols de fletxes contra l’avioneta –aquell ocellot desconegut- per a fer-la caure. Els actuals caçadors ben fornits, prou alts i quadrats com armaris, que tenen en reserva la funció de guerrers son una tropa prou impressionant quan te’n trobes quinze o vint de junts. Com deia un metge voluntari de l’àrea en veure’ls aplegats “sort que son pacífics, sinó tindríem un problema!...”

En perill d’extinció

El protocol d’Indios Isolados de la FUNAI, preveu però que de vegades en cas de conflicte entre tribus es pot intervenir creant només una força d’interposició amb la policia federal o fins i tot aïllant encerclant-lo a distancia, el grup en perill i deixar que facin la vida de sempre, sense fer el contacte.

En el cas dels zo’è el criteri d’intervenció i contacte es va decidir en funció d’un altre ítem: el perill biològic d’extinció. La tribu va experimentar una gran mortaldat per malalties causades pel contacte al·legal dels missioners   evangèlics nord-americans fonamentalistes Església de les Noves Tribus, una autèntica plaga de l’Amazònia que amaga una acció proselitista religiosa, fanàtica i despersonalitzadora de les col·lectivitats indígenes.

En un procés de desculturalització greu, les malalties trameses pels nouvinguts comprometien a més la simple continuïtat de la tribu zo’è que va arribar a tenir només un centenar d’individus, com s’ha explicat més amunt.

A partir d’aleshores la política del govern amb Noves Tribus és d’hostilitat tot  condicionant-los la seva tasca amb tots els elements que permet la llei.

Noves Tribus va arribar a l’àrea de Cumninapanema l’any 1987 primer amb avioneta després de diversos sobrevols i  més tard per dur els materials per a bastir el que van batejar com a Base Esperança, amb una increïble travessa a peu, amb mules, des de Santarém a través de la selva verge que va durar quasi tres setmanes, i que ja denota prou el voluntarisme dels que hi són enviats.

Vaig conèixer el primer zo’è que va veure un missioner, un home blanc. Es diu Sera’It  i deu tenir uns quaranta i escaig d’anys (els zo’è no tenen una edat clara per nosaltres perquè compten per llunes). Feinejava per la selva lluny del poblat i de sobte es va trobar cara a cara amb l’individu més estrany que havia pogut imaginar mai: de pell blanca i vestit. Només es van mirar uns minuts però van girar cua de seguida anant a corre-cuita a explicar-ho a llurs respectius col·lectius. L’enrenou va ser gran. Des d’aleshores un procés d’aproximació pacient va acostar els encuriosits indis a la base del grup religiós que els atreia amb regals de quincalleria, miralls i galindaines diverses òbviament desvinculades de la seva tradició. De seguida els van induir a posar-se roba (el primer que feien també els jesuïtes portuguesos del segle XVII que van arribar més endins, i per això ara se’n fa una qüestió d’identitat zo’è ) i a replantejar-los les seves conviccions ancestrals i sistema de valors socials i morals. Un greu procés d’alienació era en marxa, com ja hem vist en tants i tants grups als que al final del camí els esperava la desintegració i absorció de la societat occidental en qualitat de marginats a les àrees residuals de les ciutats de l’entorn de la selva, abocats a l’alcoholisme, la drogoaddicció, la prostitució o la delinqüència. Amb l’esperit desgavellat, una vida sense sentit i privada dels referents ancestrals. I com a un dels resultats més tràgics,  cada cop més, un drama del que se’n parla poc quan es parla d’indis en procés d’assimilació: el suïcidi.

Altamira, Parentins, Sao Félix do Xingú i d’altres son exemples de ciutats mitjanes que han crescut així. I hi ha el cas paradigmàtic de Colesa al Mato Grosso, una ciutat marginal de 60.000 habitants que té el rècord de ser la més conflictiva de tot Brasil, amb una mitja de 168,13 morts violentes a l’any, poblada en part per indis expulsats i marginalitzats.

La FUNAI va prohibir a Noves Tribus la presència al Territori Indigena Zo’è de Cuminapanema d’ençà que se’n va fer la demarcació oficial. Però els missioners es van quedar a prop del límit del territori, a uns 24 quilòmetres del  poblat més proper i així com FUNAI pot impedir als missioners que hi entrin, no pot impedir als indis que en surtin. I alguns, els que viuen més a prop de la base de Noves Tribus ho fan. Ara, els responsables del Front de Protecció Etnoambiental de Cuminapanema confien en la llei que un cop aprovada pel parlament de l’Estat de Pará preveu una demarcació perimetral de seguretat de vint quilòmetres, el que obligarà els missioners a retirar-se encara més.

Un indret llunyà i preservat

Tot l’esforç dels responsables d’avui és per la preservació de l’statu quo. De fet als primers documentals audiovisuals i reportatges sobre aquesta tribu se n’omitia sistemàticament la ubicació precisa, fet que afegit a la seva situació remota l’ha conservat certament aïllat i va crear-ne al principi una certa imatge de misteri.

Segons el cap del Front, no hi ha pas un model d’intervenció preconcebut i tancat al cent per cent sinó que es va decidint en el dia a dia amb els indis.

No s’introdueixen nous imputs socials o morals, i el sol fet de la cura en la introducció de nous objectes ja demostra un gir de 180 graus en relació a les practiques anteriors d’intervenció i contacte amb els nadius. No es pot evitar que hi hagi canvis. De fet si s’hi introdueixen objectes nous és per  millorar, i millorar implica canvis. La introducció d’estris agrícoles elementals ha permès per exemple rendabilitzar més el conreu de mandioca. Però també ha incrementat el desgast  del camp de conreu i la necessitat d’obrir-ne de nous i probablement això comporta més itinerancia, més mobilitat. Els zo’è no són nòmades com s’ha dit de vegades, però si que són itinerants i de fet te’ls vas trobant en indrets diferents cada dos per tres. I obren poblats nous en llocs diferents segons la conveniència.

Els zo’è d’avui compten entre la seva dotació amb llinternes. Abans senzillament procuraven no desplaçar-se de nit, o fer-ho a la llum de la lluna. Ara, en canvi,  sí que van i venen.

Cada llar zo’è té el seu foc. I en una cabana hi ha tants focs com famílies. He vist zo’es encenent el foc a base friccionar la fusta, i per tant en conserven la tècnica, però molts homes duen lligat a l’afilador de fletxes, que està fet d’incisiu de cutia, un encenedor que els proporciona la FUNAI. De tots aquets objectes se’n du un registre rigorós i es proporcionen amb comptagotes i de forma justificada.

Per tot això, la relació del visitant amb els indis està molt meticulosament limitada, i inclou la prohibició explícita de lliurar o rebre objectes dels indis, així com de tenir drogues o alcohol, l’obligació mantenir una actitud respectuosa amb d’indígena i la seva idiosincràsia, passar una completa revisió mèdica abans d’accedir al territori, no prendre imatges sense una autorització explicita, mantenir-se vestit en tot moment,  etc. Veritablement accedir al territori és difícil per no dir impossible i està restringit als metges cooperants, periodistes especialitzats, antropòlegs o agents del govern.

La festa de la “purificació”

De fet els zo’è ni fumen ni beuen, i són un dels pocs grups amazònics que no es droguen amb cap substància. L’únic ferment alcohòlic que ingereixen, és el que preparen per a la festa del Seh’py, o de la “purificació” que és un dels principals ritus festius que tenen i que consisteix en depurar-se per dintre per la ingesta de grans quantitats d’un fermentat de bakaba, cará o altres fruits segons l’estació, que s’empassen en grans quantitats per vomitar-lo tot seguit. És una de les grans festes de la tribu, que celebren no només quan noten que han de netejar el cos, sinó també l’esperit, o quan hi ha un cert malestar social. S’hi canten unes impressionants cançons rituals, mentre els homes colpegen a terra amb uns bastons prou gruixuts com per fer respecte i entren en una mena de transit que fa que es llencin per terra cap al final de la festa que dura almenys un dia i una nit, en que després que han begut els homes, a part i sense ostentació també ho fan les dones. En una línia similar també fan un bany ritual, quan noten problemes de pell o de salut, que consisteix en un dolorós escamat de la pell amb un fregall gruixut.

La itinerància o transhumància zo’è fa que tinguin una visió molt relativa del seu lloc, del seu emplaçament al territori. Per tant no tenen cementiris entesos com a tals. Els morts els enterren un xic a per tot. Els zo’è consideren la mort com un pas més de la vida i el dol no s’exterioritza explícitament. L’enterrament pot ser vora un camí, o prop d’un poblat... S’enterren en una senzilla rasa, voltats d’alguns estris personals com ceràmiques o guarniments corporals, el poturú, i es cobreix tot plegat amb fusta i després amb fulles de palmera. De vegades el lloc triat sol ser un indret al que sense anar-hi expressament, s’hi passi amb una determinada freqüència, i hi ha qui diu que no hi tornen mai més.

Els cas és que els criteris de contacte i els d’intervenció han anat evolucionant amb els anys. I el cas de Cuminapanema amb els zo’è, amb l’indigenista Joao Lobato al capdavant representa una aposta nova, diferent i més racional, que introdueix nocions com el respecte per l’indi, la manca de paternalisme, (que hauria d’incloure el foment de  l‘autonomia crítica dels indígenes en relació fins i tot a la nostra presència allí), i tot un seguit de paràmetres que no sempre són ben entesos pels responsables de les directrius generals.

Les tradicions ancestrals: del poturú a la nuesa

Alguns dels fets més llampants d’aquesta política són la pràctica dels costums   ancestrals en l’aspecte dels zo’è que en singularitzen la seva imatge, com l’ús del poturú,  l’adminicul de fusta de m’berpót  que es col·loquen a la perforació de sota del llavi inferior. És un signe d’identitat ètnica, d’integració social i alhora un embellidor, indissociable de la cara zo’è.

Des de la nostra perspectiva comporta algunes prevencions. L’obertura de la perforació en si ja planteja alguns apriorismes que no haurien de ser-ho més que les perforacions i tatuatges que la nostra civilització practica.  El poturú se’l col·loquen de ben menuts i el van canviant al llarg de la vida fins que arriba a mesurar més de vint centímetres de llarg. Va ser el primer identificador de la tribu quan se’ls va contactar, perquè quan els assenyalaven per a demanar-los quin era el nom del grup ells es pensaven que els demanaven el nom de l’estri i responien “poturú”, cosa que va fer que se’ls digués així al principi.
Val a dir que el poturú els obliga a mantenir la boca oberta pel que tot sovint han d’anar empassant-se la salivació tot xuclant-la, D’altra banda la dentició es veu molt deformada per la pressió i fa que les dents de la mandíbula inferior els creixin en forma de semicercle enfonsat al davant, i amb dobles denticions forçades als costats. Aquesta  deformació els obliga a mastegar només per banda i banda de la boca. En cap moment, però,  a ningú se li acudiria de plantejar un canvi en aquest costum tant definidor de la tribu que n’és un tret nacional bàsic.

Un altre element  identificador, per bé que a l’Amazònia, no pas exclusiu dels zo’è, és la nuesa. Aquest és un element ben generalitzat en les tribus amazòniques que pot ser inicialment xocant, però que s’integra immediatament i amb la convivència diària esdevé irrellevant,  com no sigui el manifest interès dels indis per les nostres peces de vestir, sobretot per saber com se’n diu.

En canvi, com a factor de personalització dels zo’è és de gran transcendència. El mantenir la nuesa és la primera frontera contra la integració, o més ben dit, la desintegració cultural. És el principal cavall de batalla. Abans de res,  perquè és el primer que els intents d’assimilar-los els han imposat (ara l’ Església de les Noves Tribus com abans els jesuïtes del segle XVII). A més perquè a principis de la nova etapa el primer que van fer va ser cremar els vestits que duien imposadament i així ha acabat esdevenint probablement una mena de factor simbòlic.

Però a més és obvi, observant-los, que no en tenen l’instin. He vist en nits de força fresca indis mirant de cobrir-se amb els braços i corrent.... no a posar-se res al damunt!, sinó a posar-se a la vora d’un foc (o a endur-se uns tions encesos) que és la manera com s’han escalfat tota la vida. Coneixen el filat i les dones sempre n’estan fent a partir de la planta del kuravá, una mena d’atzavara amb la que filen i tenen una planta que dóna el que se’n diu el cotó zo’è  i amb el que teixeixen la bossa per a dur els infants penjats el tipoià. També  teixeixen les hamaques o fan trenats de palla per a mil usos començant pel procés de la mandioca. Bé que podrien fer vestits i mantes si creguessin que n’han de menester.

Els humans ens devíem començar a vestir per dues raons fonamentalment: el fred i la pudicia. A un indret tropical de fred no en fa; al contrari el clima és calorós i molt xafogós, i la roba molesta.  Si de cas el fred és ocasional i suau i el més pràctic és acostar-se a un bon foc en un lloc on permanentment n’hi ha d’encesos. Quant a la pudicia, els zo’è bé que la tenen i ben present. Mai no es veu una dona asseguda que no tingui coberta la seva intimitat per un taló amb la cama replegada, en un gest molt característic de la dona zo’è. Sens dubte que aquesta postura també té una funció higiènica en evitar el contacte directe amb el terra.

Pel que fa als homes, duen el penis recollit amb una cinta vegetal de saku’ruäm, que en diuen so’na, i tot i que se li atribueix una funció higiènica també la té púdica, car l’indi sense dur-ho sentiria vergonya. Amb el so’na no se senten vestits però sí púdics.

Perquè és  important mantenir-se en les tradicions

Tota aquesta manera ancestral de fer, tota aquesta bella estètica i el missatge d’identitat  que emana dels seus penells femenins de ploma de l’urubu-rei (una àliga rapinyaire gran i majestuosa que només cacen pel plomall), de les còfies de ràfia, les polseres de fusta de castanheira pintada, els poturús, els aleatoris dibuixos corporals amb tintura de jinapó o dipa  i l’embatumada cosmètica femenina amb l’urucum, tot això no es pot canviar per les grotesques peces de roba barata occidental que es poden veure en altres tribus en estadis d’assimilació i destrucció moral i psíquica.

Més enllà de l’estètica, aquests canvis són el signe que la substitució cultural ha subseguit la dels valors i que aquell grup humà que gestionava equilibradament un país i un entorn s’ha transformat degenerant-se i senzillament s’ha acabat.

I per tant tot comença per aquí, i per això és la primera frontera d’una batalla molt àmplia, que comença per mantenir la idiosincràsia de l’indi, segueix per mantenir la inviolabilitat del medi selvàtic indispensable per desenvolupar la seva forma de vida, i continua  per uns criteris i unes polítiques de manteniment mediambiental conservacionista, que comencen tenint una dimensió local i després continental, però que acaba sent global. Tot comença pel manteniment ferm i rigorós d’aquells signes d’identitat d’un petit col·lectiu.

El canvi comença en el contacte

Però els canvis esperen a la cantonada car com diu el sertanista Sydney Possuelo contrari a contactar més tribus, un cop s’ha fet el contacte el canvi és inevitable i als indis no els fa cap falta: han viscut així durant centenars d’anys. A una petita cambra del post de la FUNAI hi ha l’equip radiotransmissor, l’única manera de comunicar-se des de Cuminapanema. Està engegat dia i nit a l’espera d’una possible comunicació i fa sempre un eixordador soroll de fregit, i encara que es pot canviar, es deixa en l’ona de freqüència interna de la FUNAI. S’hi senten converses de pilots d’avionetes que passen i demanen referències, o els responsables de la base com miren de connectar amb Santarém. S’hi poden sentir missatges enviats en el codi Morse, aquest clàssic bandejat per l’era de la informàtica i la telefonia moderna, que està en davallada però que allí és habitual. També s’hi senten històries en temps real com una avioneta de l’exèrcit veneçolà que donava les coordenades en que havia localitzat en territori de la Guaiana uns buscadors d’or il·legals.

A les tardes els joves indis s’acostumen a fer servir la ràdio, per a comunicar-se amb altres indis del territori ( a Naret, Pratel, Zawarakiaven, Piriti, Porurutí, Keija, Kuruwatí, Ouixateari ...) ells que tenen tot un mostrari de crits guturals i senyals sonors per a comunicar-se per la selva amb gran eficàcia. La nova ràdio esclar, serveix per arribar més lluny i ara la tenen a l’abast al post. Quan els joves guerrers trameten llurs missatges per aquest nou medi agafen una entonació molt similar a la de les cançons que canten ... les dones. Les que canten els homes, per exemple a la cerimònia de “purificació” s’assemblen molt a les que hem sentit cantar tantes vegades als indis nord-americans a les pel·lícules de Hollywood, al voltant de la foguera i movent-se tot imitant els gestos de les grans aus rapinyaires.

Perquè els indis tenen lliure circulació per totes les instal·lacions del post, atès que són al seu territori i per tant a casa seva (un dels nous conceptes que s’introdueix amb les noves normes d’intervenció respectuosa).

Als estats del nord de Brasil hi ha tota una estètica d’hisenda rural brasilero-amazònica, austera i confortable alhora, que inclou mobles severs però de les fustes precioses i més nobles que son tant a l’abast, grans mapes de navegació aèria i fluvial, guarniments relacionats amb la cultura indígena, sales grans ombrívoles i ventilades, potser una bandera de l’estat local, armes de foc curtes i llargues, un radiotransmissor... Els menjars al post es fan en grup al llarg d’una gran taula d’aquestes i sovint mentre es fa, es presenten un colla d’indis o una família sencera amb la mainada i es queden allí palplantats mirant el que per a ells és tot un espectacle (tants coberts, tants plats safates i gerres, i asseguts en cadires!). Això planteja una situació una mica xocant i no exempta d’incomoditat, atès que segons les normes de comportament a la base, als indígenes no se’ls pot oferir res de menjar i per tant no hi pots tenir ni la cortesia del “si sou servits?” i així passa l’estona en silenci sota l’atenta observació del què fem. També te’ls trobes mirant-te per la finestra de la teva cambra si la poden obrir i ho repassen tot amb la mirada, encuriosits.

És la mateixa curiositat que sentim nosaltres quan mirem com viuen, on pengen les hamaques o què mengen. Contravenint alguna indicació vaig acceptar un cullerot d’una sopa que un indi estava menjant, el wi, extremadament picant i alhora de tan bon gust que vaig repetir. De fet als caldos hi posen a coure petits peixos recent pescats, i dos o tres fruits picants. Quan la mengen hi solen sucar pa de mandioca i poden afegir-hi “la sal zo’è”, que obtenen cremant les fulles d’una espècie de palmera, que deixa anar un destil·lat  que es barreja amb aigua. L’home, també m’ofereix o’pié o pipié un tubercle similar a la castanya de carn blanca translúcida i un gust potent i agradable. En altres ocasions vaig  menjar carn de paka, un rosegador, de fet una rata grossa com un gos de carn molt fina i saborosa.

Tant important com la paka en l’ecosistema és la cutxia, un altre rosegador gran, perquè d’ell en depèn l’arbre de la selva més característic, endèmic, protegit i rendible pels seus fruits i la seva fusta, la castanheira, atès que n’enterra els fruits. Lloros, tucans, urubu-rei, koatis, fures, porco-de-mata, una àmplia gamma de macacos i el rei de tots, el jaguar, molt abundant i temut (Zawarakiaven, vol dir “casa del jaguar” en al·lusió als ossos d’un que van matar al poblat mateix), formen l’aristocràcia del regne de la selva. I tots us els podeu trobar indistintament al plat o com animal de companyia en usdefruit de les atencions més curoses d’una família zo’è. Tot depèn de com hi hagi arribat.

Tots ells, homes, fauna i selva son part d’una unitat indestriable que ha configurat un model de vida. De vegades pot semblar que els zo’è son ociosos. I és cert que passen molt de temps sense fer res, senzillament estirats a l’hamaca o anant i venint vagarejant. El cert però és que si no són molt actius,sí que tenen molta activitat, cacen i pesquen, conreen, construeixen l’habitatge, es fan els estris i l’artesania, des de la ceràmica a les fletxes, que filen i tenyeixen, que mantenen els camins... no ho estan gens d’ociosos, però tenen un ritme molt relaxat d’existència. És una de les coses que nosaltres ens varem deixar pel camí.

Les criatures no tenen una escola formal; aprenen de la vida, de l’exemple dels adults. No saben llegir ni escriure ni parlen portuguès ni falta que els fa. El seu coneixement del medi, de les plantes, dels animals i de les tècniques per a servir-se’n ens haurien de fer reflexionar ... com deia l’explorador Sydney Possuelo, del qui trobareu una entrevista exclusiva en una altra pàgina d’aquest dossier,  si la felicitat es mesura per la capacitat de somriure, els zo’è son un poble molt feliç. Un poble afable, acollidor, pacífic que rep els canvis amb paciència i saviesa,que en la seva llengua fabrica uns neologismes poètics per a referir-se a les novetats que ha d’anar assimilant com l’estel que baixa al riu a beure (un cometa), el camí de la llum (o turi ham) per al cable elèctric.

El zo’è és un poble que se salvarà de l’extinció si se’n surten amb les noves formes mini-intervencionistes els de l’equip de Cuminapanema. I tot demanar-nos quants grups no deuen haver desaparegut sense que els haguem pogut arribar ni a conèixer, és bo que haguem pogut arribar a conèixer els zo’è, ni que es tracti d’un regal amb data de caducitat.